Aquí ens queixam -amb raó- de l’excessiva “judicialització” de la vida política, però als Estats Units la cosa comença a anar a grumolls fins i tot als instituts de secundària,com posa de manifest el fet que un alumne de Milwaukee va considerar que el seu professor de matemàtiques li havia donat massa feina d’estiu -preparatòria per una assignatura que havia de fer a la tardor- i va decidir demandar judicialment a l’institut perquè amb aquesta feixuga càrrega li havien tudat les vacances. El pobre Peer deia a la seva demanda que no havia pogut anar de viatge amb la família per mor dels deures que li havien posat, això segons un reportatge de la CNN, ja que d’altres notícies sobre el cas diuen que no havia pogut completar la seva feina escolar perquè en tenia una d’estiu -d’aquestes de cobrar- que no li va deixar temps. Des de l’institut varen argumentar que el curs de matemàtiques en qüestió exigeix com a requisit aquests deures d’estiu i que si l’alumne no els podia o no els volia fer, havia d’haver triat una altra assignatura que no requerís feina d’estiu. Ara la resposta del jutge ha estat contundent, a més de fallar en contra de l’estudiant i del seu pare -el qual recolzava el fill en les seves pretensions- ha considerat que la demanda era temerària i, per consegüent, els demandants han de pagar les despeses del jutjat. Diu més coses el veredicte, com per exemple que aquestes discrepàncies s’han de resoldre a través dels òrgans de govern del centre i que, en qualsevol cas, la llei només estableix mínims per al treball escolar, però no màxims. Jutges així anirien bé per aquí: Au! resoleu les vostres diferències polítiques -per exemple- en els Parlaments i deixau estar la justícia per a allò que ho requereix de debò!.
He pillat aquesta notícia aquí. La imatge l’he agafada d’aquí deçà.
Jo ja m’ho temia. Es per això que mai no he volgut abusar de posar obligacions domestiques al meu fill, no fos cas que em posés una demanda per maltractament.
Ja fa 17 anys que mantinc aquesta postura i els fruits son evidents: No sap fer pràcticament cap tasca domèstica y tan sols podria sobreviure amb una VISA sense límit (no confondre amb límit de 0 Euros).
El gran consol es que entre als meus amics mes pròxims, no he trobat nens educats de manera diferent, així doncs, suposo que el factor determinant d’aquesta situació no he estat jo si no, més aviat un factor sociològic que ens ha igualat davant del problema educacional.
Doncs mira, no sé si hi veuràs alguna relació. Jo li veig “tota”.
Llegeix el meu post d’abans d’ahir…
http://dipofilopersiflex.blogspot.com/
Aquí acabarem molt malament si no canvien les normes serioses que regulin el comportament dels adolescents als centres educatius.