El llibre VII dels Elements d’Euclides conté un algorisme considerat com un dels més antics. És l’anomenat Algorisme d’Euclides i serveix per a calcular el màxim comú divisor de dos nombres enters sense necessitat d’haver de calcular els seus factors primers. Per sort -o per desgràcia- Euclides no va patentar el seu algorisme: fet i fet, no ho hauria pogut fer a Europa fins el passat dilluns, la qual cosa ha possibilitat que, encara avui, l’algorisme d’Euclides s’ensenyi lliurement a les escoles. Què hauria passat si Euclides l’hagués patentat? Ara, cada vegada que un o una docent l’explicàs a classe hauria de pagar els drets pertinents als hereus d’Euclides. Cada vegada que un alumne el fes servir en el seu treball escolar o en un examen, també. I, tal i com estan les coses, hauria de pagar encara que el fes servir equivocadament o només fos capaç de fer-ne una aproximació ja que seria considerat com un “treball derivat” de l’original i, per consegüent, sotmès a les mateixes restriccions.
I per si algú creu que estic delirant, aquí va un fragment d’un article que amb el títol “Irracionals” vaig publicar al Diari de Balears el 17 de desembre de 2003. La història és, a més de certa, fins i tot profètica:
… Aquest és el cas d’Edwin J. Goodwin, metge de Solitude, un poblet de l’estat americà d’Indiana que el 1897 va patentar un mètode de la seva invenció que resolia amb ets i uts el problema de la quadratura del cercle. Això sí, el seu procediment passava per donar al nombre Pi el valor racional i exacte de 3,2. El fet és que, malgrat la patent, no aconseguia progressar gaire en la seva tasca d’apostolat de fer saber al món la seva troballa, tot i publicar anuncis pagats -camuflats en forma d’article- a la revista de l’associació americana de matemàtics, l’American Mathematical Monthly. Però tot indica que el senyor Goodwin tenia un bon amic en el senyor Taylor I. Record, el qual era parlamentari del Congrés estatal d’Indiana, tant és així que el diputat Record va proposar una llei de l’estat d’Indiana que tenia per objectiu proclamar com a bona la solució de Goodwin al problema de la quadratura del cercle, dit altrament, el que proposava Record era aprovar una llei que establia 3,2 com a nou valor legal de Pi, vàlid a l’estat d’Indiana. Està clar que ningú, i menys als Estats Units, no fa res per no res, i l’avantatge que oferia l’inventor a la gent d’Indiana era que, si aprovaven la llei, els llibres de text d’Indiana podrien explicar el seu mètode sense haver de pagar els royalties que protegia la patent, els quals sí que haurien de ser pagats per la resta de l’Univers. El cert és que la llei va passar les tres lectures reglamentàries i va ser finalment aprovada per un contundent resultat de 67 vots a favor i 0 en contra. Després va ser enviada al Senat de l’Estat, on va intervenir gent més assenyada, i l’aprovació definitiva de la llei va ser posposada sine die, això sí, després d’una sessió que va esdevenir una autèntica orgia de rialles. És així que als arxius del Senat d’Indiana hi ha una llei, aprovada pel Congrés de l’Estat, que estableix 3,2 com a valor legal de Pi i que, sigui dit de passada, podria ser aprovada en qualsevol moment, ja que el projecte de llei no està retirat.
La imatge és un fragment d’un quadre -crec que- del pintor Rafael que representa Euclides explicant geometria a uns alumnes.
PROGRAMA (de ordenador, así como lo entiende la Ley de la Propiedad Intelectual en España). Toda secuencia de instrucciones o indicaciones destinadas a ser utilizadas, directa o indirectamente, en un sistema informático para realizar una función o una tarea o para obtener un resultado determinado, cualquiera que fuere su forma de expresión o fijación. La expresión programas de ordenador comprenderá también su documentación preparatoria.
Imagino que són els programes, els que són susceptibles de ser propietat intel.lectual o els que es poden patentar, no els algorismes.
Efectivament: són els programes els que són susceptibles de ser patentats. Ara, imagina’t que hom patenta un programa que implementa l’algorisme d’Euclides, quina és la diferència? Ningú altre no podrà implementar lliurement -sense haver de pagar royalties- aquest algorisme atès que ja està patentat. Veus on hi ha el problema?
Per altra banda, les patents -en general- no tenen perquè ser atorgades a l’inventor de la cosa patentada. No fa gaire li va ser atorgada a Microsoft la patent de les xarxes d’àrea personal, les quals havien estat inventades ja fa deu anys per un estudiant de l’MIT becat per IBM.
Realment crec que Europa ha de dir que no a les patents de programari. Però per altra banda, crec que les persones que de l’algorisme d’Euclides en facin una implementació en forma de programa informàtic, que es pugui executar a una màquina perquè altres persones puguin gaudir la utilitat d’aquest algorisme; una implementació, amb una interficie d’usuari maca, amb una serie de utilitats per l’usuari i qualsevol altra característica útil que poguem pensar, tenen dret a ser reconeguts com a autors i a ser protegida d’alguna forma la seva obra.
Jo estic d’acord amb el reconeixement de la autoria de un algorisme, interfície de usuari, optimització d’un càlcul, etc. però sempre amb una intenció documental, es a dir, de informar qui va ser el primer que va descobrir o fer més via a desenvolupar un producte o una idea.
Allò que ja no veig bé es que per ser el primer a fer-ho, es tinguin uns drets que esdevinguin restriccions per tots els altres.
Al “comentarista” #3: de cap manera s’han de poder patentar de forma restrictiva les interfícies d’usuari (GUI), perque no són més que el resultat de optimitzar la interacció humà-màquina. Una forma més d’algorisme, o si vols, de patró aprofitable a múltiples programes.