Els peus de fang de l’ídol (dBalears, 13/02/2012)

els dos Steve amb una blue box, 1975
Encara no s’ha acabat d’esvair l’encens gastat en elogiar la figura d’Steve Jobs, amb motiu de la seva mort, quan l’FBI ha publicat els informes sobre la seva persona que va redactar arrel del seu possible nomenament per a un càrrec en el govern de Bush pare. L’argument per a tan oportuna publicació és que ha passat el temps legal per a mantenir-los secrets, passat el qual s’han de publicar, la qual cosa ha servit per a que la majoria de mitjans que se n’han fet ressò, destaquin que, segons aquests informes, Jobs no tenia gaires escrúpols i que havia consumit drogues, la qual cosa, sigui dit de passada, em fa molt l’efecte que, en tot cas, eren secrets a veus. He de confessar que a mi em regira molt més saber la metodologia que segueix l’agència federal americana per a elaborar aquests informes: sotmeten a un tercer grau al mateix candidat, així com familiars, amics, coneguts, veïns i saludats. És clar que resulta pràcticament impossible sortir ben parat d’un escrutini com aquest, la qual cosa pot donar una idea de l’immens poder que va arribar a acumular el cappare d’aquesta agència, J. Edgar Hoover, biografiat aquest dies en una pel·lícula dirigida per Clint Eastwood. Tot plegat fa molt poc aconsellable optar a un càrrec públic en aquelles contrades, encara que, ben mirat, si per aquí aplicàssim la mateixa metodologia, per ventura ens estalviaríem més d’un ensurt.

He trobat a faltar en aquestes notícies alguna referència a un altre incident de la vida de Jobs que també el posava al marge de la llei. De fet, no van acabar a la presó ell i l’altre Steve -Wozniak- perquè el policia que els va enganxar se’n va compadir i els va deixar anar. Estaven a una cabina telefònica emprant una “blue box” -capsa blava- per telefonar sense pagar. La fabricació d’aquestes capsetes va ser un gran estímul per a tot un grapat de phreakers, els hackers del sistema telefònic, els quals van aprendre un niu d’electrònica amb aquesta comesa i aquests coneixements els van servir per a inventar els primers ordinadors personals. Per la qual cosa els hem d’estar agraïts, però sembla que no convé gaire recordar-ho. Com no deu convenir escampar gaire una altra notícia del mateix dia de l’informe de l’FBI que assegurava que, segons un estudi científic, tendim a ser més creatius quan estem beguts o cansats, al qual podem afegir, el de fa unes setmanes que assegurava que aprenem millor en condicions d’estrès. Al final no ens quedarà més remei que desaprendre els consells que hem rebut al llarg de la nostra vida. Si els que ens hem arribar a assimilar, és clar.

(La foto, del 1975, mostra els dos Steve culejant una blue box. L’he treta d’aquí)

Equivocats (dBalears, 15/01/2012)

rotativa antiga
Devers la segona meitat de la dècada dels 90, quan Internet començava a prendre força, érem molts els que dèiem que s’arribaria a un nou equilibri entre la xarxa i la resta de mitjans de comunicació i que cadascun acabaria per ocupar el seu lloc. Els antics s’haurien d’adaptar a la irrupció del nou per tal d’arribar a un nou ecosistema. Era el que havia passat quan va aparèixer la ràdio i, desprès, la televisió. Els diaris es varen haver d’adaptar al nou escenari que creava la ràdio i, desprès, varen ser els diaris i la ràdio els que s’adaptaren a la televisió. L’equilibri consistia en que la ràdio donava la notícia, la televisió la mostrava i el diari l’analitzava. D’aquesta manera, cada un tenia la seva rellevància i raó de ser. Pensàvem que aquest equilibri es redefiniria amb l’arribada d’internet i que tot seguiria igual. Les dades que tenim avui comencen a demostrar que estàvem ben equivocats. L’actual crisi generalitzada dels diaris, no es pot explicar només per la crisi econòmica, tot i que aquesta influeix i la fa més palesa. Tant els diaris més grans com els més petits semblen que fan aigua per tots els costats, sense que, de moment, hi hagi gaires indicis de solució.

Algunes veus comencen a explicar aquesta crisi a partir del paper que fan les xarxes socials, convertides en autèntics substituts de les places i fleques de poble, que era el lloc on tradicionalment s’intercanviaven les informacions rellevants, molt abans que els diaris començassin a arribar a tots els racons i que augmentés de forma significativa el nombre de persones que els podien llegir. Internet ha fet tornar el món molt petit i les xarxes socials venen a fer el paper d’aquests llocs on les comunitats s’informaven del que passava d’una forma interactiva, tots podien ser emissors i receptors, possibilitat trencada per les característiques dels mitjans tradicionals, on només uns pocs poden parlar i la resta només pot escoltar. Potser l’error estava en que, quan fèiem aquesta anàlisi, partíem de l’existència dels diaris i no vam tenir en compte el que passava abans, quan les dimensions de cada comunitat estava l’abast de la plaça del poble. El món accessible era realment molt petit. Els diaris, la ràdio i la televisió el varen fer tornar gran, però relegant la majoria a simples espectadors, una situació que internet i les xarxes socials han canviat de forma radical, empetitint el món, però sense deixar de costat la seva complexitat. Ens equivocarem aleshores i potser ens equivoquem ara, però si jo tingués alguna responsabilitat en la gestió d’un diari, ho començaria a mirar des d’aquesta perspectiva. Total, ja no queda gran cosa a perdre.

Fa ben bé 14 anys…

… que en Vint Cerf va venir a la UIB per a ser investit Doctor Honoris Causa.

Varem enregistrar una conversa sobre les possibilitats que oferia Internet. La única cosa que llevaria del vídeo -publicat a la web de la UIB- són els trossos en els quals hi surt jo amb el meu anglès macarrònic, que ni el que el va subtitular aconsegueix entendre, però la resta penso que te, encara avui, una certa gràcia.

Fins aviat [M]

El tancament anunciat de Radio Televisió de Mallorca s’ha consumat. No sé si hi ha un millor comiat que el “Sia qui sou” que en Balutxo, en Majoral i la Banda de Música de Manacor han confegit en homenatge a Guillem d’Efak. Tot plegat per a tenir clar el què podem i hem de fer, malgrat tot. Dura una hora i, quan cliqueu, heu d’esperar uns segons a que arrenqui.

Siau qui sou per RTVMallorca

Amorrats a les pantalles (dBalears, 27/11/2011)

home davant una multipantalla
Dies enrere, un productor de continguts digitals es queixava de la dispersió del mercat que suposava l’existència de tants dispositius que permeten el consum d’aquesta casta de continguts. Deia, en el marc d’un debat sobre noves eines per a la producció d’aquests continguts, que on abans només hi havia una pantalla -la de la televisió- ara n’hi ha moltes més, com la de l’ordinador i les dels dispositius mòbils. Assegurava que això els suposava un greu entrebanc per al seu negoci, fins a posar en perill la seva sostenibilitat. Una afirmació que va ser ràpidament contestada amb l’argument que el que no era sostenible era un model de negoci obsolet i que calia espavilar-se per tal de buscar i trobar-ne un que sigui compatible amb l’escenari que les tecnologies digitals han creat.

Per afegitó, també li van fer avinent que potser no havia entès que més pantalles també significaven més temps per a consumir els seus productes i que aquest venia a ser el bessó del seu negoci, temps, el que dediquem a visionar continguts, els quals abans es consumien essencialment a casa nostra davant la televisió, i que ara s’havia vist augmentat a molts altres llocs i circumstàncies, gràcies a la fragmentació associada a la multiplicitat de dispositius. O sigui, que més que una amenaça, això era una oportunitat, especialment per a aquells que arribin a entendre-ho.

Potser aniria bé a aquest productor conèixer els detalls d’un estudi sobre les hores que passem davant la televisió, referit, això sí, als Estats Units, però que no crec que donés resultats gaire diferents per aquí: poc més del vint per cent d’americans diuen passar entre set i nou hores cada dia davant una pantalla. Un trenta per cent diuen que hi passen entre quatre i sis; un altre trenta, entre una i tres; un dos per cent diuen que no n’hi passen cap i un dotze per cent asseguren que n’hi passen deu o més. I el fet més significatiu és que els més joves són els que passen més hores davant pantalles. Dit altrament, més que amorrats al teclat, ens passem mitja vida -o més- amorrats a les pantalles, així, en plural. És el que diuen les dades.

Llorenç Valverde

SOPA (d’oca) dBalears, 20/11/2011

El DBalears fa canvis deguts a l’acord amb l’Ara (Des d’avui es distribueixen conjuntament) i sembla que ara em convé tornar a activa el bloc per, si més no, fer-lo servir com a repositori dels articles, més curtets en aquesta nova etapa. Aquí va el primer:

SOPA (d’oca)
Logo de la Freedom Box Foundation
Aquests dies el congrés nord-americà pren en consideració una nova llei (i van …) coneguda per les sigles SOPA, que corresponen a “Llei per a aturar la pirateria on-line” (Stop Online Piracy Act). Diversos indicis assenyalen que aquesta llei ve a ser la versió americana de la llei Sinde, amb algunes fineses que han aixecat l’alarma arreu del món, com per exemple el fet que la tècnica proposada per bloquejar els llocs web que suposadament no respectin les lleis de copyright són les mateixes que les que fa servir el govern xinès per a censurar l’accés a Internet. I és que ja fa estona que polítics i productors de continguts han perdut el senderi. La cosa va començar cap allà l’any 1996 amb la llei per a la decència de les comunicacions, que va anar seguida de molts altres intents, òbviament fallits. Si ara se’n surten, no crec que els productors puguin descansar tranquils, però si és segur que la llibertat d’expressió passarà a ser, encara més, una pura entelèquia. El passat haurà aconseguit barrar el pas al futur.
Intents com aquest donen tot el sentit al projecte de la Freedom Box Foundation, que té per objectiu fabricar unes capsetes que permetin crear una xarxa de comunicacions sense fils entre usuaris privats i al marge de les operadores. Ben be no seria una Internet alternativa, però al manco asseguraria un canal de comunicació lliure i difícilment censurable. Això no significa que hàgim de renunciar a defensar Internet i la llibertat d’expressió inherent, però començo a ser evident que es fa més que necessari un pla B.

En qualsevol cas, passa d’hora que els legisladors d’arreu del món intentin entendre i facin seu el consell que li dona Grouxo Marx al camàlic que intenta entrar un bagul molt gran a una cabina del vaixell molt petita: “Potser per comptes d’intentar ficar el bagul a la cabina, seria millor que intentis ficar la cabina al bagul”. La pel·lícula era “Una nit a l’òpera”, encara que l’espectacle que ens ofereix la conxorxa de polítics, productores de Hollywood i discogràfiques recorda molt més la memorable “Sopa d’oca” .

Llorenç Valverde

Mones pirata (dB, 03/04/2011)

Mona PacMan
Per alguna raó -de moment oculta- el Diari de Balears d’avui no inclou en la seva edició digital el meu article, el qual sí apareix a l’edició de paper. Aquí va:

Mones pirata
Setmanes enrere, la Guàrdia Civil de Barcelona i voltants va arrestar -requisar- unes dos mil mones de Pasqua per vulnerar les lleis del copyright. Encara que no està confirmat completament, tot indica que no es tracta de cap conseqüència de l’aplicació de la llei Sinde, atès que no consta que les mones s’estiguessin descarregant arxius protegits i tampoc que continguessin enllaços d’arxius d’aquesta casta. No, el copyright que vulneraven tenia molt més a veure amb els drets d’imatge de futbolistes i personatges de la televisió. El valor de les mones requisades supera els seixanta mil euros. La Benemèrita va irrompre en obradors industrials i pastisseries i va demanar als responsables les corresponents llicències d’explotació i davant l’absència d’aquestes se’n va endur les mones i prop d’un milenar de motllos emprats en la seva confecció. Arribats aquí no resulta gens sobrer assegurar que no es tracta d’una broma i si ho és, hi ha molta de gent que també se l’ha empassada, diaris estatals i agències de notícies com Europa Press entre elles. Tanmateix, el que resulta preocupant de debò és que l’actual situació pugui arribat a fer creïble una notícia com aquesta. No serà que no estiguéssim avisats, la cosa va començar amb la música, desprès van venir les pel·lícules i ara ja hem arribat a les mones de Pasqua. La veritat és que em resulta difícil imaginar què o qui serà la propera víctima d’aquest afany desmesurat per a protegir, més enllà de qualsevol cosa raonable, els drets de còpia o els d’imatge, encara que, posats a donar idees, no em vindria gaire de nou que els propers Nadals hi hagués una operació similar respecte dels caganers dels betlems, els quals també vulneren sovint els drets d’imatge.

Els pastissers deuen haver-se quedat de pasta de moniato -o de pa de pessic- quan s’han assabentat d’aquesta manera tan traumàtica que, com un internauta qualsevol, ells també eren tractats com a pirates i que la seva activitat anava en contra dels creadors i posa en perill la seva existència -la dels creadors- per manca de sustent. Tot això sense tenir en compte que podria ser que la mateixa idea de mona de Pasqua estigui patentada o registrada i que cal pagar els corresponents royalties per a la seva confecció. Fet i fet, això hauria pogut passar si els antics egipcis i etruscs -dels quals hi ha referències que ja obsequiaven ous de Pasqua- haguessin tingut la pensada de registrar la propietat intel·lectual d’aquest costum de rebre la primavera amb ous decorats com a símbol de la fertilitat desprès del dur hivern. Algú els va començar a decorar, d’altres a fer-los de xocolata i, al Principat i a d’altres indrets, van adquirir la forma tradicional d’envoltar l’ou amb un pastís, que arreu va evolucionar cap a autèntiques obres d’art fetes amb xocolata i que, sovint, fan referència a personatges i fets de l’actualitat. Entre els segles nou i divuit, l’església va prohibir menjar ous durant la quaresma com si fossin carn, per això la gent els bullia per poder-los conservar i els decorava per diferenciar-los dels frescos. Acabada la quaresma, el Diumenge de Pasqua eren consumits, de tal manera que la tradició va sobreviure i va adquirir carta de naturalesa. Ara està per veure si les mones de Pasqua -i els caganers- podran suportar l’aplicació estricta de les lleis de protecció de la propietat intel·lectual i dels drets d’imatge.

En qualsevol cas, i com que una ma renta l’altra, podria ser que la feta tingui alguna cosa de positiva, com seria ajudar a trencar amb el fatídic costum d’engaltar-nos arreu personatges de la televisió. Aquesta pot ser una oportunitat per a fugir del colonialisme cultural que també s’havia apoderat de les mones de Pasqua -i dels caganers- i estimular la creativitat, tot recuperant de passada una iconografia més nostrada i lliure de copyrights absurds. És allò, que ens repeteixen a tort i a dret en aquests temps difícils, de convertir qualsevol situació de crisi en una oportunitat.

La foto està agafada d’aquí.

Paul Baran, in memoriam

Ahir va morir Paul Baran, els diaris diuen que és un dels pares d’Internet en tant que va ser -juntament i de forma independent amb Donald Davies- els inventors de la commutació de paquets, la tecnologia de base de la xarxa de xarxes. Encara podeu trobar el seu memorandum sobre el tema que va escriure l’any 1964 per a la RAND Corporation: On Distributed Communications

Per la meva banda, he escrit diverses vegades sobre ell, una d’elles, l’any 2005 a un article publicat al Diari de Balears i que podeu trobar en pdf aquí (gràcies, Benjamí). Aquest és el fragment de l’article que parla de Baran:

La llegenda urbana que atribueix orígens militars a Internet és una de les més persistents i característiques d’aquests temps. Segons aquesta llegenda, Internet seria la resposta a un problema de la guerra freda, com era la necessitat de descentralitzar la xarxa de comunicacions americana, per tal d’evitar els greus problemes que pogués generar la possible destrucció d’un dels centres neuràlgics del sistema. I efectivament, Internet descansa sobre un sistema més o menys descentralitzat en el qual la informació que hi circula està dividida en paquets que duen l’adreça de destí però no el camí que han de seguir per arribar-hi. És el que se’n diu commutació de paquets. Per la seva banda, el sistema telefònic funciona per commutació de circuits i requereix l’exclusivitat d’ús de la connexió entre els comunicants per a cada conversa telefònica, en tant que el mètode dels paquets permet que moltes converses comparteixin el mateix circuit, a més de possibilitar molts de camins diferents per a unir dos punts del sistema. Justament varen ser aquestes possibilitats que oferia la commutació de paquets les que varen empènyer Paul Baran, un investigador de la Rand Corporation, a proposar la construcció d’un sistema de comunicacions -telefònic- alternatiu al de la gegantina AT&T. Fet i fet, Paul Baran havia estudiat l’estructura i topologia de la xarxa de l’AT&T i això li havia permès de descobrir l’extraordinària feblesa de la xarxa telefònica, ja que aquesta depenia d’uns pocs centres neuràlgics, de tal manera que la destrucció d’algun d’aquests centres podia provocar la gairebé completa inutilització de tota la xarxa. Dit altrament, no és que Internet neixi com una resposta a aquest problema de la vulnerabilitat de la xarxa de comunicacions americana, sinó que Baran proposa la nova tecnologia de commutació de paquets, emprada a Internet, per a fer una xarxa completament nova de comunicacions. Sigui dit de passada, l’AT&T va fer servir tot el seu poder per evitar que la idea de Baran arribés a materialitzar-se, tot i comptar amb la bona disposició dels militars de finançar les corresponents recerques, ja que diuen les cròniques que el president de l’empresa de telecomunicacions va assegurar que aquell sistema no funcionaria de cap manera i que, en qualsevol cas, no estaven disposats a permetre que algú els construís un sistema alternatiu al seu.

Posteriorment, Roberts, Licklider i Taylor varen adoptar la commutació de paquets per fer Arpanet, per les possibilitats que aquesta tècnica oferia, però no perquè estiguessin intentar construir un sistema resistent a un atac nuclear.
Aquí podeu trobar més informació sobre Baran i una foto recent seva.

El Facebook és l’opi del poble

foto del grafit
Hola de nou. La setmana passada, gràcies a meneame, vaig saber d’aquesta foto amb aquest interessant grafit. Dies desprès vaig tenir la pensada de buscar la frase original de Marx sobre la religió com opi del poble i canviar religió per Facebook. Per increïble que pugui semblar, això és el que queda:

La religió El Facebook és la teoria general d’aquest món, el seu compendi enciclopèdic, la seva lògica en forma popular, el seu punt espiritual d’honor, el seu entusiasme, la seva sanció moral, el seu solemne complement, i el seu caràcter universal de consol i justificació. És la realització fantàstica de l’essència humana, ja que l’essència humana no ha adquirit cap realitat veritable … És l’opi del poble.

No sé que diria el Karl si pogués aixecar el cap. Del Grouxo em resulta més fàcil endevinar la reacció.