L’algorisme d’Euclides i les patents de programari.

Euclides amb alumnes segons el pintor RafaelEl llibre VII dels Elements d’Euclides conté un algorisme considerat com un dels més antics. És l’anomenat Algorisme d’Euclides i serveix per a calcular el màxim comú divisor de dos nombres enters sense necessitat d’haver de calcular els seus factors primers. Per sort -o per desgràcia- Euclides no va patentar el seu algorisme: fet i fet, no ho hauria pogut fer a Europa fins el passat dilluns, la qual cosa ha possibilitat que, encara avui, l’algorisme d’Euclides s’ensenyi lliurement a les escoles. Què hauria passat si Euclides l’hagués patentat? Ara, cada vegada que un o una docent l’explicàs a classe hauria de pagar els drets pertinents als hereus d’Euclides. Cada vegada que un alumne el fes servir en el seu treball escolar o en un examen, també. I, tal i com estan les coses, hauria de pagar encara que el fes servir equivocadament o només fos capaç de fer-ne una aproximació ja que seria considerat com un “treball derivat” de l’original i, per consegüent, sotmès a les mateixes restriccions.

I per si algú creu que estic delirant, Continua la lectura de L’algorisme d’Euclides i les patents de programari.

El dilema dels presoners i la cooperació

portada Les sèries americanes de lladres i serenos ofereixen, tot sovint, escenificacions de l’ús de l’anomenat dilema dels presoners, una de les aplicacions més conegudes de la teoria matemàtica de jocs a situacions de la vida real. En essència, el dilema dels presoners planteja la situació en la qual dos malfactors han estat enganxats desprès d’una malifeta, i són interrogats per separat. Ambdós són temptats per la policia amb l’oferta de confessar a canvi d’una pena menor, ara bé, cal decidir aviat ja que si el que confessa abans és el seu col·lega, aleshores el beneficiat serà l’altre i ell s’emportarà un càstig pitjor. La idea és que si cap dels dos no diu res, com que les proves són febles poden sortir lliures o amb una pena minsa, és a dir que el millor que poden fer és callar i l’opció pitjor és que els dos es traeixin mútuament. No deixa de ser ben curiós aquest resultat -que encoratja la col·laboració, davant l’egoisme- en el context d’una teoria matemàtica, com la de jocs, formalitzada per Von Neumann i Morgenstern l’any 1944 i que ha estat aplicada amb èxit a diversos camps com l’economia, les relacions internacionals, la biologia, la ciència política i l’estratègia militar. M’he retrobat amb aquest dilema en el segon capítol del llibre Smart Mobs: The Next Social Revolution de Howard Rheingold i que tot just acab de llegir. Rheingold fa servir tot això per explicar el perquè de l’èxit d’alguns projectes de col·laboració més característics dels nostres temps, com són Internet o el programari lliure. No voldria dir que l’explicació sigui brillant, però la informació i el punt de reflexió sí que ho són. Necessitarem coses com aquesta, desprès de la desgràcia de les patents de programari a la Unió Europea. Bé, més que nosaltres, els que les necessiten són aquesta panda d’ignorants i irresponsables -per no dir altres coses- que s’estan intentant carregar el futur agenollant-se i fent-nos agenollar davant Microsoft, Nokia i associats

La imatge correspon a la portada de la versió en castellà del llibre i que té un pròleg especial dedicat a glosar els moviments de les “multituds intel·ligents” de dia 13 de març de 2004 a l’estat espanyol.

Les Taules de la Llei

l'ídol d'or He dedicat l’article d’aquesta setmana del Diari de Balears a glosar la visita que li va fer dijous passat la consellera delegada de Microsoft Iberica al president del govern de les Illes Balears, Jaume Matas. Segons una nota de premsa de Microsoft en el decurs d’aquesta visita, entre d’altres coses, la consellera delegada va entregar al president el decàleg de Bill Gates. Aquí, trobareu l’article sencer durant una setmana més, però per si de cas, reproduesc el paràgraf final:

En resum, a manca d’altres indicis més esperançadors, sembla que, avui per avui, tota la iniciativa del govern balear en matèria de societat de la informació descansa sobre el decàleg de Microsoft. Tanmateix, i al capdavall, desprès d’haver hipotecat, venut, regalat, perdut o tudat la Terra, la llengua i la dignitat, no ens hauria de venir de nou que ara hipotequin, tudin i venguin el futur del desplegament de la societat de la societat de la informació i del coneixement, personificat en aquesta submissió servil, inútil i estèril del sistema productiu i de l’escolar als designis de l’amo en Bill Gates. Per afegitó, el decàleg no parla de la recompensa -terrenal o no- per a aquells que el segueixin fidelment. Potser és que no n’hi ha de recompensa o, qui sap si el que passa de debò és que és inconfessable.

No em puc estar de dir que, per algunes vies indirectes- gràcies a que en Benjamí hi dedica un apunt del seu bloc– m’han arribat crítiques “profundes” a l’article. Ho vaig llegir per sobre, però la cosa anava sobre si no havia confós el messies amb no sé qui. Tanmateix, el punt important era constatar que tots érem una colla de ressentits i frustrats ( i banyuts, sí senyor!). Elogis que haurem d’afegir als ja habituals de comunistes, fanàtics, …

La imatge que acompanya aquest apunt mostra el programari lliure personificat per l’ídol d’or (i banyut) que cal destruir amb la nova llei.

Por a la màquina i supèrbia tecnològica

Les mans de La Creació La e-desigualtat és el tema central de la revista mensual Diàleg del portal de filosofia d’en Josep Maria Terricabras. Varen tenir l’amabilitat de demanar-me una col·laboració curta sobre aquest tema i els vaig enviar el text que segueix amb el mateix que el d’aquest apunt i el varen publicar. No estic segur que la lectura del text deixi clares les dues idees essencials que el varen inspirar. La primera és que el tsunami del dia de Sant Esteve -motivador del tema central de la revista- no va enganxar cap animal que estigués a lloure (i.e. els humans som les criatures més indefenses del regne animal davant la natura). La segona deriva del fet que, tot i que hi havia gent que sabia amb antelació suficient que el tsunami s’apropava, algú va prendre la decisió de no evacuar els hotels costaners per tal d’evitar perjudicis al turisme (el seny necessari per aprofitar la tecnologia). Per ventura ara, aquesta explicació addicional ajudi a la seva millor comprensió.

Por a la màquina i supèrbia tecnològica
Els déus de l’Olimp, cansats per la ingent tasca de la creació del regne animal, encarreguen a Prometeu el repartiment final, a cada una de les espècies animals, dels dons que els són reservats: urpes, velocitat, banyes, ales, etcètera. Epimeteu usurpa les taques de Prometeu i fa el repartiment de forma eixelebrada, de tal manera que no queda res pels humans, el darrer animal de la creació, la qual cosa els converteix en els éssers més indefensos de la Terra. Prometeu tracta d’arreglar la malifeta i roba als déus el foc -el control del foc, la tecnologia- per donar-lo als humans. Però els déus s¡enfaden amb la malifeta de Prometeu, i en un rampell de ràbia envien com a revenja -certament desproporcionada- Pandora i la seva caixa de mals terribles i infinits. Zeus, finalment penedit, comana a Hermes la tasca de fer arribar als humans, dos dons addicionals necessaris per poder fer servir aquesta tecnologia de forma escaient, com són el sentit de la raó -el seny- i el sentit de la justícia. A més, Hermes tenia l’encàrrec explícit de fer arribar aquests dons a tothom i no només a uns quants escollits. Queda més enllà de qualsevol dubte raonable el fracàs d’Hermes en la seva comesa, possiblement perquè quedava lluny de l’abast fins i tot de qualsevol déu. Dit altrament, ve de molt enrere la dicotomia entre la por a la màquina i la supèrbia tecnològica, tan característica dels nostres temps, i que està especialment arrelada a societats que es creuen avançades i amb capacitat per a impartir la seva pau i la seva democràcia arreu. Continua la lectura de Por a la màquina i supèrbia tecnològica

Una de profetes

The prophets of doom emerge every time a new technology influences language — they gathered when printing was introduced in the 15th century. (Els profetes del mal emergeixen cada vegada que una tecnologia nova influeix el llenguatge –també es varen reunir quan la impremta va ser introduïda en el segle 15)

Així de clar i així de contundent es mostra David Crystal, professor de lingüística a la Universitat de Bangor de Gales, a l’hora de criticar els que prediquen que Internet i els mòbils significaran la mort de la llengua escrita. Un argument que és emprat per aquells que s’espanten davant la suposada ruptura dels estàndards lingüístics normatius propiciat per l’ús de la missatgeria instantània i dels missatges curts entre mòbils. portada llibreCrystal assegura, a més, que ara hi ha més gent que mai que escriu precisament gràcies a aquestes tecnologies i que els seus estudis demostren un ús bastant assenyat i correcte de la llengua i que els lingüistes haurien d’estar exultants per les possibilitats que Internet ens obre a “l’exploració del poder del llenguatge escrit d’una forma creativa”. Crystal va fer aquestes afirmacions en un congrés de lingüistes i la revista Wired se’n fa ressó aquí. La recerca de Crystal també té d’altres aspectes interessants: paga la pena llegir l’article

En aquest sentit, agradi o no als profetes del mal, no deixa de ser ben il·lustratiu el llibre SMS en català de les mallorquines Caterina Canyelles i Margalida Cunill, publicat fa poc per Edicions 62 i el qual està destinat a donar “Pautes fàcils i ràpides per escriure missatges de mòbil”.

FesInternet

He pogut anar a la inauguració de FesInternet, la festa d’Internet que organitza la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del DURSI, destinada a recollir la tradició de les primigènies “24 hores en la vida del Ciberespai” i que està formada per tot un seguit d’activitats que es perllongaran fins el proper 6 de març. L’acte inaugural ha estat una interessant conferència de Manuel Castells amb el títol “Serveix per res Internet?”. He apuntat algunes de les coses que ha dit en Castells, la major part de les quals són conclusions derivades de les seves investigacions sobre el tema:
Inauguració
La meva generació té una esperança de vida tan llarga que per quan anem a sortir de l’escena ja ens haurem carregat la Societat de la Informació. (Després de comentar l’elevat percentatge de persones majors de 50 anys que rebutgen Internet)

La gent només fa servir la tecnologia per a allò que li és realment útil i, sovint, per a coses molt diferents que les que havien pensat els seus creadors. Això vol dir que és la societat la que controla la tecnologia i no és la tecnologia que condicioni la societat. (Desprès d’esmentar que la velocitat d’acceptació d’Internet, mesurada per l’increment dels usuaris, és la segona en tota la història de la tecnologia, només superada per la velocitat de propagació del mòbils) Continua la lectura de FesInternet

I per què n’he d’aprendre?

facturació automàticaUn dels criteris que més tenc en compta darrerament a l’hora de triar quina operadora faig servir per viatjar amb avió és si disposa o no de punts de facturació automàtica. Fet i fet, el que em posa molt nirviós és haver de fer cua i que desprès et donin el seient que ells vulguin ja que, a tot estirar, l’únic que et demanen és si vols finestra o passadís i, certament, és un xic molest, i fins i tot pedant, haver de dir allò de “M’és igual, però sobre tot el que vull és anar a la part davantera de l’avió, però que no sigui la primera fila de turista”. Un problema que queda ben resolt amb la facturació automàtica: no has de donar explicacions, pots triar al teu gust i, molt especialment, no has de fer cua. Avui matí, a l’aeroport de Palma, mentre estava aconseguint en un d’aquests punts la tarja d’embarcament per anar a Barcelona, he pogut escoltar la veu -certament irada- d’un executiu agressiu Continua la lectura de I per què n’he d’aprendre?

Feta la llei …

Una Femme nue de Picasso… feta la trampa. La ciutat de Boise a Idaho té una ordenança municipal que prohibeix nus integrals en públic, amb la única excepció que la nuesa estigui justificada per motius artístics, la qual cosa inclou ballet, teatre i manifestacions similars. Dit altrament, la llei està essencialment dirigida a evitar els nus integrals als clubs de “strip-tease”;. Però heus ací que l’espavilat amo d’un d’aquest clubs de Boise s’ha inventat un truc per evitar la prohibició: ha declarat els dilluns i els dimarts dies artístics, la qual cosa vol dir que l’entrada al club -que costa 18 dòlars- inclou un llapis i un paper per tal que els clients puguin dibuixar el que veuen, dit altrament aquests vespres són autèntiques sessions d’iniciació al dibuix, art en definitiva. La imaginació d’aquest home ens pot servir d’exemple per a salvar els obstacles que estan imposant arreu lleis absurdes sobre propietat intel·lectual i similars. He pillat aquesta notícia aquí. La imatge és d’un quadre de Picasso.

Al final s’ha comprovat …

M. Bauçà
No el vaig arribar a conèixer personalment, però si sé qui me’n va parlar per primera vegada, amb admiració. Va ser en Nadal Batle i va ser ell també qui m’assenyalà aquest poema de Miquel Bauçà que va ser la primera cosa que vaig assaborir seva. Després, altres amics també me’n varen parlar. Aquests dies hem sabut que havia mort en silenci, de puntetes. Ningú no se’n va adonar fins que ja havien passat algunes setmanes. Avui, en Joan Mir li dedica el seu article del Diari de Balears. Ell, com en Nadal, també el va tractar. En Miquel Bauçà era felanitxer, però això, em fa l’efecte, no afegeix ni un pissarrí a la seva incomensurable magnitud de poeta.

Al final, s’ha comprovat…
Al final, s’ha comprovat, els camells
arriben a passar pel subtil cós d’una agulla.
Han batut el repte que els féu Crist
amb una sorprenent facilitat. Crist
no es va fixar en la gran perícia dels camells.
I el més trist és que solament ells troben
tota la salvació i la trustifiquen i ningú pus…
Els camells, un cop passat el cós de l’agulla,
s’estiren, s’espolsen, es fan netejar les potes,
peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa,
el puro de la redempció, la coloma de la pau
i l’amnistia per tothom.
Hem d’admetre i no sense una certa pena
que ens han fet una gran jugada i tot això per culpa
de Crist, de l’angelical i bona fe de Crist.
Ara tot és tan confús, tan torbador…
Ara les nostres millors amigues són les seves estimades,
com Na Justícia, Na…
Pertot arreu un es troba amb els seus representants
armats o amb creus i vestits de negre per espantar-nos
i tots aquests ens produeixen un tristíssim cansament
que ens amera del matí fins al vespre.
N’hi ha de camells segurs que, tirats de frac,
ens somriuen, ens deixen ensumar la flor que duen al trau,
ens donen feina i ens gratifiquen per Nadal.
Els camells insegurs, en canvi, fan mala cara,
tiren potades i duen el gep excitat. És cosa sabuda
que entre ells no es miren
amb massa bona cara. Tots es belluguen,
corren, es paren trampes, es foten la punyeta,
s’associen, es barallen, s’armen, es desarmen,
fan guerres, amnisties, armisticis,
fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres,
independitzen, fan negocis.

Miquel Bauçà, del poemari Una bella història (Edicions Proa, Barcelona, 1962)

Notícia a consumer.es

consumer

La Fundación Grupo Eroski publica un butlletí digital de notícies. Jo sempre havia cregut que eren essencialment orientades a allò que em diríem domèstiques, d’acord amb el sector de negoci que dona nom a la Fundació i -també- amb el nom de la web consumer.es. Però acab de descobrir que també fa esment a d’altres coses, algunes tan sorprenents, com la conferència que vàrem fer la setmana passada al Parc Bit sobre les oportunitats que el programari lliure obre a regionalització de la Societat de la Informació. Aquí trobareu la ressenya, la qual -tot sigui dit- és bastant acurada. Tanmateix es veu que s’han inspirat en el detallat apunt que en Ricardo Galli va fer al seu bloc sobre el contingut d’aquesta conferència. Per cert, en Ricardo està tot cofoi -i jo també- de veure que “los expertos” del titular érem nosaltres. Ja ho val!