Intel·ligència col·lectiva (DdB 06/02/08)

mineral d'or
Goldcorp és una empresa dedicada a l’extracció d’or que té una de les seves principal mines a Red Lake, al Canadà. Ben igual que Califòrnia el 1849, el districte de Red Lake també va tenir la seva febre de l’or, això sí, prop d’un segle més tard, vers el 1930. Les prospeccions fetes per Goldcorp indiquen que, encara avui, hi ha a Red Lake importants quantitats de mineral d’or. Rob McEwen era el conseller delegat de Goldcorp cap al final de la passada dècada i justament un dels problemes que tenia era determinar quines eren les millors opcions d’extracció a Red Lake, a partir dels caramulls de dades geològiques que els tècnics de l’empresa havien aconseguit. Feia poc que havia assistit a un curs al MIT on va escoltar com un dels professors els parlava del fenomen del Linux i del programari lliure, de la metodologia oberta i col·laborativa emprada en la seva construcció, amb Internet com a vehicle de comunicació i eina de coordinació dels esforços de milers de programadors distribuïts arreu del món.

McEwen va tenir una idea absurda, en tant que contrària a les pràctiques habituals en el sector, com era la de convocar un desafiament a través d’Internet, amb un premi de mig milió de dòlars a aquelles iniciatives que resultassin ser les millors opcions d’extracció de l’or. Una convocatòria que significava, entre d’altres menuderies, donar a conèixer algunes de les informacions més preuades per les empreses extractores, com són les dades geològiques de la zona d’explotació. Però els resultats de l’experiment varen indicar ben a les clares que McEwen no s’havia equivocat: el cinquanta per cent dels llocs d’explotació identificats pels participants en el desafiament eren nous i, d’aquests, el vuitanta per cent, eren jaciments rics i molt rendibles. El preu de les accions de Goldcorp va experimentar un espectacular augment, l’empresa encara avui braveja del seu experiment en el seu web, i a les escoles de negocis -especialment les que tenen relació amb el MIT- el cas de McEwen i la Goldcorp és presentat com un exemple paradigmàtic d’intel·ligència col·lectiva: connectar gent amb l’ajut de les tecnologies de la informació amb l’objectiu de facilitar que puguin aportar les seves idees per tal de resoldre problemes, innovar i tot allò que ajudi al bon funcionament de l’empresa o de la institució.

Una frase lapidària pot ajudar a entendre -sense definicions circulars- de què tracta aquest terme, és la que assegura que sempre hi ha més intel·ligència fora de qualsevol institució que dins, i les actuals estructures organitzatives ni tan sols acostumen a treure partit de la intel·ligència interna. Un principi que, encara que molt obvi, està esdevenint un dels arguments bàsics en la defensa de les noves formes d’organització social, institucional i empresarial derivades de les possibilitats que han obert les tecnologies de la informació i de la comunicació. A part de Goldcorp i del programari lliure, la Wikipedia, eBay i Google, serien altres exemples d’ús de la intel·ligència col·lectiva. És clar que no totes les iniciatives d’aquest estil es poden comptar com a èxits, ja que per exemple, hi ha el cas d’un equip de baseball, prop de Chicago, que el 2006 va decidir obrir un «Fanclub» amb l’objectiu de facilitar a través d’Internet que els socis del club votassin les decisions sobre alineació, fitxatges i estratègies de joc. Sembla que els resultats van ser més aviat decebedors -fins i tot algun malpensat ha arribat a dir que eren els seguidors dels clubs rivals els que feien servir aquesta opció- i la iniciativa ha estat redissenyada, però segueix vigent. En un sentit similar aniria l’anunci fet fa alguns mesos pel Kiryat Shalom, club de la tercera divisió de futbol d’Israel, tot i que l’experiència és massa recent com per poder fer-ne alguna avaluació.

En qualsevol cas, el que no deixa de ser ben significatiu és que aquestes maneres de fer, inicialment menystingudes i menyspreades per l’establishment econòmic i empresarial -comunistes n’han arribat a dir dels que les postulaven- estiguin ara esdevenint casos d’estudi per part de les escoles de negocis més respectades per part d’aquest mateix establishment. Veure per creure.

Any nou, blog nou

Com que sembla que no don a l’abast a tenir això al dia, seguint un savi consell d’en Ricardo, de moment aniré penjant els articles que encara escric cada setmana pel Diari de Balears. Aquest és el de dia 2 de gener de 2008.

Provocacions i reptes de les tecnologies
Captura de pantalla

“Un al·lot de cinc anys entendria això … Envieu algú a cercar un nin de cinc anys” Aquesta és una frase lapidària, de les moltes que va amollar en Groucho Marx. No és una dita d’aquelles que se li atribueixen, ja que forma part dels diàlegs d’una de les seves millors pel·lícules, Duck Soup. No record el context en el qual apareix aquesta expressió, però el que probablement no sabia Groucho és que les tecnologies digitals emplenarien de significat aquesta frase seva. I és que ja ens hem acostumat a les notícies que parlen d’adolescents que han fet alguna virgueria amb els ordinadors i demés estris informàtics. Enguany ha estat el torn d’un d’aquests adolescents que va ser el primer en “alliberar” un iPhone, aquesta nova meravella que ha tret Apple, però amb el greu entrebanc d’estar preparat per funcionar només amb una determinada operadora de telefonia mòbil. Devers una quarta part dels milions d’iPhones venuts no tenen contracte amb l’operadora designada per Apple, una dada que pot donar una idea de la necessitat i èxit d’aquesta iniciativa de l’adolescent que va crackejar els iPhone per tal de que poguessin funcionar amb qualsevol operadora.

De més enfora, d’Austràlia, va arribar el passat més d’agost la notícia que un altre adolescent, també de devers 16 anys, havia hagut de menester només mitja hora per botar-se el filtre que havia posat el govern australià per ajudar a les famílies a evitar que els menors visitassin pàgines per adults. Mitja hora que va servir per posar de manifest la inutilitat dels més de vuitanta milions de dòlars australians que el govern d’allà havia pagat als que havien fet el
programa. De totes maneres, sembla que el govern australià no ha afluixat amb la seva dèria de fer complir una llei que prohibeix qualsevol forma de pornografia i ara, imitant els xinesos, ha establert filtres de censura a Internet, de tal manera que tots els usuaris que no vulguin que aquests filtres siguin presents a les seves connexions, ho han de demanar explícitament i han de donar tota classe d’explicacions per justificar les seves raons. I ja és ben sabut: hom comença per restringir l’accés a les pàgines per adults i acaba allà on li convé. Per afegitó, el cost addicional que la instal·lació d’aquests filtres suposa als proveïdors d’Internet potser repercutit en el preu del servei. Ara només falta esperar a sentir parlar d’un altre adolescent que s’ha carregat aquests filtres i faci, per consegüent, inútil i ridícules aquestes formes modernes de censura.

En aquest punt cal no oblidar un estudi de fa uns anys, fet al Regne Unit, que posava de manifest que les vacances escolars eren els dies en els quals es produïen més atacs a través de la xarxa als ordinadors i llocs web de centres militars i de seguretat, especialment dels
Estats Units, la qual cosa significava pels autors de l’estudi, que els períodes de vacances escolars eren un greu perill per a la seguretat d’Internet. I un altre estudi -aquest americà- assegura que tot això els adolescents no ho fan per fer mal sinó per prestigi, per mostrar el que són capaços de fer, tot responent a les provocacions i reptes que els representa no poder accedir a un lloc determinat. Per ventura el govern australià ha volgut estimular aquest aspecte en l’educació dels seus escolars. I és que, tan si ho creuen com si no, quan vaig consultar la notícia del filtre botat que venia en un diari digital australià, a la mateixa plana havia un anunci que començava per assegurar que l’educació ens fa el que som, ho vaig imprimir per tenir a mà una de les paradoxes dels nostres dies. No seria gens sobrer que els governs d’arreu posassin més fe en aquesta afirmació sobre el que ha de donar de si l’educació, que en les possibilitats de la censura i de qualsevol altra casta de repressió.

Ara que s’acosta Sant Jordi


Doncs això, ara que s’acosta Sant Jordi és un bon moment per treure a rotllo aquest vell -i antològic- titular de El País. Això sí que és enginyeria genètica i no allò de l’ovella. Si feu clic sobre la imatge en podreu obtenir una imatge més gran i podreu llegir la notícia. Possiblement arribareu a la mateixa conclusió que jo: el titulista devia estar enfadat per haver de treballar en dissabte -es tracta de l’edició del diumenge 15 d’octubre de 1995- i el subconscient el va trair (o no). El que s’acosti Sant Jordi no deixa de ser una excusa com qualsevol altra.

La necessitat i la invenció (II)

foto del cdplayer
Vaig fer aquesta foto quan era per Cuba, a mitjans de febrer. I és just el que sembla: un lector de cd’s hàbilment adaptat a la ràdio del cotxe, alimentació inclosa. Es tracta d’un cotxe del a UCI, la Universidad de Ciencias Informáticas de La Habana: amb més de 10.000 alumnes que segueixen -en règim d’internat- els estudis d’una de les 10 especialitats d’enginyeria informàtica que allà s’imparteixen. En poques setmanes sortirà la primera promoció de graduats: devers 1300 nous enginyers informàtics, que s’han format a partir de projectes: teoria i pràctica tot plegat. La foto parla per ella sola, especialment si hom té en compta les terribles condicions de falta de recursos per mor del bloqueig americà.

El Papa i els creacionistes

acudit
Parlant de la teoria de l’evolució, el Papa opina -segons Reuters– que la ciència havia limitat la forma d’entendre els orígens de la vida i que els cristians s’haurien de decantar cap a una visió més ampla de la qüestió. Va argumentar que la teoria darwinista de l’evolució no és completament demostrable perquè les mutacions de centenars de milers d’anys no es poden reproduir en un laboratori. La notícia també deia que no va donar suport al disseny intel·ligent. L’acudit que acompanya aquest apunt i que també manifesta dubtes, va sortir, temps enrere en el “Chicago Tribune”.

Un sospitós de 4 “S”

tarja marcada

Què té de bonic aquesta tarja d’American Airlines? Doncs que m’acredita com un sospitós de 4 “S” pels controls de seguretat de l’aeroport de Boston. El fet és que les magnífiques 4 “S” que hi ha just per sobre del meu nom i, també, a l’angle inferior dret són la senya que els va indicar que havia de ser sotmès a un “additional security screening” quan vaig passar el control de seguretat al dit aeroport. Em van mirar exhaustivament les butxaques -les meves i les de la motxilla- a més de passar un tocament -més o manco- general. Pensava que ho havien fet pel meu aspecte de sospitós, però no: ja venia marcat des del “check-in”. En dec haver fet alguna? O, és realment aleatori? Cas que em torni a tocar, crec que aquesta darrera opció quedaria descartada. No?

Per altra banda, no em puc estar de preguntar si aquest apunt deu contravenir alguna llei: cal recordar que hi ha una llei americana que penalitza fer bromes als controls de seguretat dels aeroports. Que consti que això no és cap broma.

Podeu trobar més detalls sobre la seguretat als aeroports americans en aquesta llista d’enllaços.

Per cert: les marques amb rotulador fluorescent sobre les “S” les van fer els del control.

El poder dels signes de “punteria”

reproducció de l'anunci
Les Luthiers, en una de les seves obres, presenten un magnífic gag en el qual un pèssim lector dóna la culpa de les seves desventures lectores al fet que el text és ple de “faltes de punteria”. Fa molts anys -devers cinc- que va caure a les meves mans l’anunci per paraules que reprodueix la imatge. Es tracta de l’edició del 21 i 22 d’abril del 2002 del diari “Última Hora” i no, no estic parlant del venedor de matalassos que reclama als candidats “mallorquín imprescindible”, sinó del que està encerclat en vermell: un encarregat d’obres inútil i sense referències, la coma indica això: les dues coses. La veritat, és que vists els resultats de les construccions per aquí no hauria de resultar sorprenent aquest requisit en els encarregats d’obres. Ara bé, el que resulta molt difícil d’entendre és la part “sense referències” perquè, com pot demostrar un candidat que és inútil sense les corresponents referències?

Manipulació? Resum?

Aquest és el vídeo-resum (o manipulació, segons algunes opinions) de la meva intervenció el dia del debat sobre el futur del llibre. Estaria millor la versió completa, però això és el que hi ha: podeu comprovar les dues versions, la del vídeo tallat-manipulat i el que explic al meu article del Diari de Balears. que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. O no. (Cliqueu sobre la imatge, si voleu veure el vídeo)

entrada del vídeo

Amb neu al MIT

dues fotos al MIT

Vaig arribar dimecres a Boston, ahir dijous i avui divendres tenia reunions al MIT i demà hauria de partir cap a Santo Domingo. Dic que hauria de partir perquè devers les onze del matí ha començat a nevar i la cosa va augmentant. Ja hi ha centenars de vols suspesos i la majoria d’escoles de la zona no han obert aquesta tarda. A l’esquerra una foto mentre estava al laboratori d’Affective Computing del Media Lab on ens hem reunit amb Rosalind Picard. A la dreta, una estona més tard, després de caminar sota la tempesta de neu, davant l’entrada principal del MIT.