Categoria: General

Acab de veure un prospecte publicitari -crec que d’una acadèmia- amb un reclam curiós:

La nostra formació és el teu futur

M’ha fet girar i aturar-me. Després d’una breu mirada, he descobert el que m’ha fet girar. De fet, jo hauria escrit una cosa molt similar:

La teva formació és el nostre futur

Similar, però lleugerament diferent, no?

Justament, el meu article d’avui (Diari de Balears), està relacionat amb el tema:

Sobre els llibres de text

Començaré amb una confessió personal: jo vaig heretar els llibres de text de batxillerat del meu germà gran, cinc anys més vell. La veritat és que no n’estic gaire content, d’aquest episodi, i això que, en aquell temps, no estaven dissenyats per a escriure-hi damunt com ara, tot i que som perfectament conscient que per a l’economia familiar allò era un petit descans. I és que, entre d’altres menuderies, sovint em trobava amb edicions diferents de les dels meus companys i per ben conservats que estiguessin, no em podia treure de sobre aquella sensació d’emprar material gastat. No els guard aquests llibres, per sort, perquè tampoc no hi cabrien al bell mig de tot els que hi ha per casa. Per contra, sí que encara guardam els del meu fill i estic —estem— absolutament convençuts que els diners que hi van gastar possiblement siguin la millor i més lluïda inversió que hàgim pogut arribar a fer mai en les nostres vides, però la trista realitat és que s’han convertit en els primers candidats a ser descartats davant la manca d’espai que tenim. El fet és que per molt valor —sentimental— que tinguin, el seu contingut ha quedat desfasat i la seva utilitat és més que discutible. Aquesta és una de les característiques diferencials entre els llibres de text escolars i els altres llibres. Una característica que sovint s’oblida, especialment en moments com ara, en el qual un dels grans debats dels nostres dies, sembla ser si els llibres de text escolars han de ser gratuïts o no. He pogut llegir i escoltar opinions de tot color al respecte, però he trobat a faltar la que consider pregunta clau en aquest debat. Vagi per endavant, si hi ha d’haver llibres de text, millor que siguin gratuïts, però està clar que el llibre de text ha de seguir sent l’instrument essencial del sistema escolar? Dit altrament, i mirades les coses des dels grans reptes del nostre temps, segueixen essent un instrument clau per a l’aprenentatge? Per ventura, seria molt més eficaç fer-se una altra casta de preguntes si el que hom pretén és trobar solucions als greus problemes que té plantejats el sistema educatiu i, en particular, sembla que hi ha un acord generalitzat arreu que un d’aquests problemes és la pobra —per no dir nul·la— contribució de l’escola a corregir les diferències associades a la fractura digital, és a dir, la generada per la generalització de l’ús de les tecnologies de la informació i de la comunicació en tots els ordres de la vida.

La situació no és gaire diferent de la que va plantejar la generalització de la impremta. Abans de la impremta, ser analfabet o no era ben bé irrellevant, tanmateix hi havia poc on llegir. La impremta va generar una fractura entre els que sabien llegir i els que no. Temps després s’articula tot un sistema educatiu a l’entorn del producte emblemàtic d’aquesta tecnologia, el llibre, justament per combatre la divisòria que ell mateix havia creat. Per ventura, sigui arribada l’hora de preguntar-nos si no caldria ara fer el mateix. Possiblement un dels projectes tecnològics més emblemàtics per lluitar contra l’analfabetisme i la fractura digital —adreçat exclusivament a les zones del Planeta menys desenvolupades— sigui el impulsat per Seymour Papert, Nicholas Negroponte i d’altres membres del Massachussets Institute de Technology (MIT) conegut amb les sigles OLPC, acrònim anglès del nom i de l’objectiu final del projecte: «One Laptop Per Child» (Un portàtil per a cada nin), i que consisteix en la definició i construcció massiva de milions d’ordinadors portàtils, que han de costar menys de cent dòlars cada un. La idea és que els governs dels estats d’aquestes zones dotin cada un dels seus nins en edat escolar d’un d’aquests ordinadors i, d’aquesta manera, facilitar-ne l’escolarització amb els instruments propis dels temps i societat que ens ha tocat viure. La idea bàsica dels impulsors d’aquest projecte és clara i simple: si vàrem acabar per muntar tot un sistema educatiu a l’entorn del llibre per combatre la fractura que va suposar la popularització de l’escriptura gràcies a la millora de la tecnologia de la impremta; potser sigui arribada l’hora de plantejar la necessitat de fer el mateix per a la fractura digital, i l’OLPC seria un pas en la direcció correcta. Des d’aquesta perspectiva, potser quedaria més clar quin és el paper que podria tocar als llibres escolars, els quals segurament han de perdre el protagonisme central que tenen ara.

Ja sé que aquesta solució és només per als països menys desenvolupats, on no hi ha res i tot s’ha de començar del no-res. I que aquí la situació és diferent, però em pregunto si no seria convenient, a més d’avançar en el projecte de gratuïtat dels llibres escolars, començar a plantejar-nos de debò com ha de ser el sistema educatiu per donar resposta de debò als reptes de futur dels nostres escolars, el qual, en definitiva, és també el nostre futur. Retardar la resposta a aquesta pregunta, o no plantejar-la, significa retardar també trobar la solució. Pensin que aquests ordinadors —que servirien per a tot el procés d’escolarització, costaran ben bé el mateix que la subvenció oferida per la Conselleria: 100 euros (o dòlars, tant se val). I a tot això ha de quedar clar que només he parlat dels llibres de text. Els altres són figues d’un altre paner.

La imatge està pillada en d’aquí

La darrera setmana de juliol i la primera d’agost vaig anar a Xina. Beijing a part, vaig anar a veure els guerrers de Xian “in situ” i també a la presa de les Tres Gorges, amb un vaixell que va emprar tres dies per anar des de Chongquing. Quan vam deixar el vaixell i mentre esperàvem a l’autocar que ens havia de dur a la presa es van acostar -com arreu- venedors ambulants. D’entre tots em vaig quedar amb aquest i el vaig fotografiar. El principal producte que oferia eren uns dragons de paper multicolors. N’hauria comprat un, tanmateix, no he tingut temps per panadir-me de no haver-ho fet, ja que la maleta a la qui hi duia els regals es va perdre en el camí de tornada. Al menys, em queda aquesta foto, i les devers mil restants, però aquesta és la que més m’agrada.

Per cert, per si voleu tenir més detalls del viatge -no gaires- aquí va l’article que li vaig dedicar al Diari de Balears la setmana després de tornar:

Un àbac a Fengdu
Va córrer cap a nosaltres, amb passes curtes, per veure què era el que acabàvem de comprar i estàvem ensenyant als nostres amics. Quan ho va haver vist, el seu somriure foteta li va delatar les dents grogues i esparses. Se’n va anar a poc a poc, dient vés a saber què, però més que possiblement fent-se creus de la curtor d’aquells estrangers que havien comprat aquella capsa, més vella que antiga, folrada de tela vermella amb siluetes daurades de dragons i amb l’ansa i frontisses de ferro rovellat. Per dins, la capsa estava folrada de paper amb inscripcions xineses i contenia un instrument vell i antic: un àbac. Estic ben convençut que aquella madona —una venedora més de les múltiples paradetes que hi havia en aquell indret— havia vingut a fer una mena d’estudi de mercat sobre els gusts dels clients —turistes estrangers tots— que passaven per allà i que el seu somriure mostrava la seva perplexitat sobre els resultats obtinguts.

La veritat és que tan aviat com afinaren que anàvem amb la capsa, ens va caure a sobre una allau de venedors que ens oferien les seves pròpies capses, sense que necessàriament cap d’elles fos el contenidor d’un àbac. Un instrument per comptar, del qual n’havíem tingut notícia a l’escola sense que mai n’arribàssim ni a veure’n cap, ni a entendre ben bé com funcionava. Ara, fins i tot allà, a la vorera del riu Yang-Tsé, havia estat desplaçat per les calculadores, les quals, sigui dit de passada, ja no serveixen per a fer comptes, sinó que més aviat han esdevingut un estri indispensable per al ritual de mercadeig que regeixen les compres a molts indrets de la Xina que he vist aquests dies. Després d’haver observat l’objecte a la venda, arriba el moment de demanar preu i, em poden ben creure, la primera xifra que et diuen és completament imaginària. A diferència del que acostuma a passar en un mercat àrab, on diuen que el primer preu ve a ser —si fa no fa— el doble del final, aquesta primera xifra no té cap relació amb el preu final de la mercaderia, és simplement un tro a l’aire. El comprador diu que és massa car i es produeix una primera rebaixa, naturalment insuficient, l’acte següent és passar la calculadora al comprador i que hi escrigui què en vol pagar. Una pregunta trampa perquè ja no podràs baixar d’aquest preu, cal anar a una xifra molt baixa, sense por, i veure la reacció; si fas massa alt, no et quedarà més remei que abandonar o pagar més del raonable. De mica en mica s’acosten posicions, fins que s’arriba a l’acord. Al final, per molt bon preu que puguis arribar a aconseguir, sempre et queda la sensació que —d’una manera o l’altra— t’han enganyat. I això que diuen que l’objectiu final de tot aquest ritual de compra és aconseguir que el comprador se’n vagi satisfet pensant que ha fet un bon negoci. El somriure de la madona ens va deixar clar que, haguéssim pagat el que haguéssim pagat, havíem fet un pèssim negoci comprant aquell àbac tronat.

Tot això passava a Fengdu, la ciutat fantasma, una necròpolis començada a construir vers l’any 250 de la nostra era i que aplega una setantena de temples budistes i taoistes. Fengdu és la primera parada obligatòria en la ruta que, seguint el curs del riu Yang-Tsé, va de Chongquing fins a les Tres Gorges. Veníem de Beijing, amb una parada de dos dies a Xian, on vàrem anar a fer la visita obligada als guerrers de terracota, construïts per a guardar la tomba del primer emperador Qin Shi Huang, ara fa més de 2.200 anys. El final del viatge pel Yang-Tsé és a la presa de les Tres Gorges, un projecte faraònic per generar electricitat, amb un fort impacte mediambiental i que —cap al 2009— deixarà inundats bona part dels espectaculars paisatges que configuren cada una de les Gorges, una part de Fengdu inclosa, i que ha obligat a recol·locar més d’un milió i mig de persones que vivien a les vores d’aquest riu. La nostra excursió —tres dies a bord d’un vaixell alemany dels anys 60, construït per a fer creuers pel riu Volga— havia començat la nit anterior i es va perllongar fins l’endemà amb l’arribada a l’embassament. A més de Fengdu, pel camí vàrem parar a d’altres indrets d’aquests que quedaran inundats. Arreu, al bell mig de la vegetació, de tant en tant apareixien cartells amb la inscripció 175, indicadora del nivell que arribarien les aigües grogues del riu quan l’obra quedi completada. Davant la magnitud de la tragèdia, resulta inevitable la nostàlgia del record de tots aquells indrets que, per aquí, han desaparegut inundats per ciment. També resulta inevitable comparar les diferències abismals entre els llegats del primer emperador —els milers de guerrers de terracota de Xian— i el dels nostres contemporanis: les tones i tones de ciment i ferro en forma de presa. No sé què en pensarà la gent del futur, però a mi m’agraden més el guerrers, tot i que, com tots els projectes faraònics, segurament la seva construcció també va significar un fort impacte mediambiental i la reubicació de milers de persones.

Diari de Balears, 8 d’agost del 2007

… les d’estiu i les d’aquest bloc (esper). Hem anar a pescar raors, la sensació de l’estiu a Mallorca i Eivissa, especialment des de que van regular la seva pesca, ara fa cinc anys: hi ha veda fins els 16 d’agost, dia en el qual les pesqueres queden estibades de pescadors. Hem fet una bona pescadeta, hi hem anat amb la barca d’en Pere i na Llucía, i entre els quatre hem duit una cinquantena de peixos (el màxim permès per llicència i dia és, justament 50). A part de passar gust amb la passejada i l’àpat consegüent, m’he entretingut en buscar com en diuen per altres indrets: pel Principat en diuen lloritos, en espanyol galanes (a les Canàries, però, en diuen pejepeine). Els anglosaxons l’anomenen pearly razorfish. A la classificació de Linné del 1758 surten amb el nom Xyrichtys novacula, tot i que sembla que ara en diuen “coryphaena novacula”. De les moltes coses que he trobat sobre els raors, la més interessant és aquesta peça que va emetre Televisió de Mallorca.

Quan Climent Picornell va començar el seu bloc deia que volia ser com jo. O, per ventura, el que deia és que en volia tenir un com el meu. Eren altres temps i berenàvem sovint de les magnífiques “llagostes” del Bar Bosch de Palma. Després va començar la meva aventura barcelonina i els berenars només poden ser de tant en tant, quan s’esdevé que estic a Palma un dia feiner, cosa que passa rares vegades. En aquests berenars es va coure el llibre “Les Seduccions de les Noves Tecnologies” i moltes d’altres coses. En Climent també escriu en el Diari de Balears i acostuma a posar en el seu bloc aquests articles. Gràcies a això he pogut llegir amb delectació aquest extraordinari article sobre un dels efectes col·laterals de la gratuïtat de la línia de metro que va al Campus de la UIB, recentment inaugurada. No us el perdeu. A mi em sap molt de greu no haver pogut ser testimoni de la feta, però -gràcies a l’article i, també, perquè conec els llocs- me la puc imaginar i ha de ser … Bé, no tinc paraules.

La política és l’art de buscar problemes, trobar-los tant si existeixin com no, diagnosticar-lo incorrectament i aplicar el remei equivocat. Politics is the art of looking for trouble, finding it whether it exists or not, diagnosing it incorrectly, and applying the wrong remedy.

En Carlos me l’ha feta arribar avui, tot atribuint l’autoria a Grouxo March, San Google m’ha dit que no, que era del de la foto, és a dir, Ernest Benn, editor, escriptor i polític anglès lliberal que va escriure molt en contra de la intervenció de l’estat en els afers públics. És una bona frase per aquests dies de campanya electoral, però la veritat és que és molt difícil superar l’oportunitat i conveniència d’aquesta altra:

Those are my principles, and if you don’t like them… well, I have others.
Aquests són els meus principis, i si no li agraden … bé, en tinc d’altres.

Aquesta, sí d’en Grouxo Marx. L’únic problema és que no sé si això -aplicat a la política- és un contrafactual, atès que no està clar que la hipòtesi no sigui, generalment, falsa.

Per raons diverses, he dedicat part de la meva atenció a Seymour Papert. Així he pogut saber que aquest personatge -que té una vuitantena d’anys- i és el creador del LOGO, inspirador de l’OLPC i de moltes més coses, s’està recuperant d’un accident que va tenir a Hanoi el passat desembre quan va ser atropellat per una moto. Segurament en tornaré a parlar, però vagin per endavant aquests dos paràgrafs que giren a l’entorn d’una reflexió seva i que estan extrets de Cultura i Canvi Tecnològic, la lliçó inaugural de la UIB que em va tocar fer el 1997:

L’escola ha esdevingut un altre dels protagonistes del canvi associat a la irrupció de les tecnologies informàtiques. Una vegada i una altra hem sentit i repetit la reflexió que féu Seymour Papert, un dels gurus de la intel·ligència artificial (una concatenació de termes bella, agosarada i mancada de significat), a propòsit dels canvis operats en la societat i en el sistema escolar. Papert deia (en el seu llibre del 1993 “The Children’s Machine: Rethinking School in the Age of the Computer”) que si fa cent anys s’hagués pogut fer hivernar un cirurgià i un mestre i ara hom els retornàs a la vida, cadascun en el seu lloc de treball actual, resultaria que el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria gairebé tots els estris de l’aula de classe i, amb una mica de sort, àdhuc podria seguir l’explicació ell mateix.

Potser aquesta afirmació de Papert també és una mica exagerada, però el que no ho és, d’exagerat, és el missatge que es vol que transmeti: encara fem servir un sistema escolar que, més enllà dels continguts concrets, està condicionat i adaptat a la impremta i als requeriments de la societat industrial. Els alumnes que preparava aquest sistema estaven destinats, majoritàriament, a fer feina en fàbriques en cadenes de muntatge. L’aula estava feta a imatge i semblança de la línia de fabricació i el sistema funcionava atès que produïa allò que calia, és a dir, alumnes que eren tranquils, obedients i no particularment imaginatius. Però en una societat com la que van conformant les tecnologies de la informació, aquest model educatiu deixa la majoria dels alumnes -tret d’alguns dels més brillants- mancats de la preparació escaient per resoldre problemes i pensar amb independència, les dues qualitats imprescindibles per viure en aquesta societat. Si ho voleu dit d’una manera encara més planera: empram metodologies, continguts i objectius del segle passat per formar persones que han de viure al segle que ve.

La única cosa que hi he afegit és el llibre de procedència de l’afirmació de Papert.

La imatge està agafada d’aquí

Aquests dies ha fet 70 anys del bombardeig de Gernika i la consegüent creació del famós quadre de Picasso. La setmana passada, a la UOC varen començar una sèrie d’actes del Campus per la Solidaritat i per la Pau a l’entorn del Gernika i del seu significat. El primer va ser el dijous passat, al qual no hi vaig poder assistir per raons diverses. Però he aprofitat que aquest cap de setmana havia de ser a Madrid per anar a veure’l. Sense poder explicitar el perquè, la primera impressió -a part de la immensa tristor i ràbia que emana- és que no hauria d’estar allà on el tenen. No en diré res més, entre d’altres raons perquè ja hi ha molta de gent -infinitament més entesa que jo mateix- que n’ha parlat a amb més criteri que jo mateix.

Com a nota curiosa d’aquest viatge, no deixa de ser rellevant que, a més dels habituals controls de seguretat, vaig haver de passar dos controls policials d’identitat, ben igual que els que s’han de passar quan viatges a un lloc que no està inclòs en el tractat de Schengen sobre la lliure circulació entre els estats europeus. En vaig haver de passar un a Barcelona i un altre a Madrid, per sortir de la terminal. Cadascú en pot treure les seves conclusions, tot i que he d’afegir que hi ha una explicació, diguem-ne, raonable: el vol tenia el pompós nom de “Catalunya-América” i té per objectiu arreplegar els passatgers que van a Madrid a enllaçar amb un vol intercontinental: per això surt del mòdul 5 de l’aeroport de Barcelona i arriba a la terminal 4S d’Ibèria de Madrid, de tal manera que aquests passatgers ja passen el control de passaports a Barcelona, però els que es queden a Madrid … Llàstima de màquina de retratar que no portava perquè des de la jardinera que ens portava a l’avió varem poder veure un parell de maletes caigudes pel camí, que eren hàbilment esquivades pel dens transit de jardineres i resta de vehicles que passaven per allà.

En Carlos ho va veure al bloc d’en Suki i m’ho va dir el mateix diumenge i avui, en Benjamí, m’ha fet arribar el retall. Sembla que n’Emili Gené ha començat a la ültima Hora de Palma una sèrie de reportatges sobre la blogosfera mallorquina. Va començar la setmana passada i aquesta m’ha tocat el torn. Gràcies a l’Emili, tot i que la comparació amb en Richard Stallman no m’acaba d’agradar o, més ben dit, no m’agrada gens. Si m’agrada el que diu d’aquest bloc: concís i contundent, bell i rigorós, sempre animat per aquest humor personal que pot endevinar-se en el seu somriure. Gràcies Emili. Només una puntualització, aquest bloc té més d’un any: va començar el 2003.

Aquí teniu una reproducció llegible del d’aquesta setmana i aquí deçà del de l’anterior.

La cosa va anar així: érem a l’avió camí de Santander, la meva veïna de seient -N’Eva- anava fullejant el diari, ple d’anuncis de regals pel “Dia de la Mare” que deu ser el proper diumenge. La indignació de N’Eva anava en augment per la natura de les coses anunciades: regals “per la mare” exòtics, com per exemple un dia en el Zoo. I no es pot estar de comentar la clara diferència que hi ha entre aquests anuncis i els que van el “Dia del Pare”. Just en el aquell moment arriba l’anunci de la imatge amb la brillant pregunta, especialment per a una mare: “Vols que et recordin tots el dies?”. I sens dubte no hi ha res més escaient per a assegurar aquests records que el “Brain Training”. Un regal per la mare o pels “regaladors”?. I si és per la mare, es tracta d’un missatge subliminal? La mateixa agència que l’anunci de Tele Madrid? (Espejo de lo que somos- Espe jode lo que somos)