Diu aquesta notícia de Los Angeles Times que comença a haver-hi un nombre considerable de persones que estan retornant a fer servir els ordinadors com les velles màquines d’escriure ja que se n’aflueixen de connectar-se a Internet, per mor dels problemes vinculats als virus, als programes espia, i al caramull de spam que reben. Com és habitual en els diaris americans, l’article està confegit a partir de diverses històries concretes, a les quals cal afegir opinions d’experts sobre la matèria, per acabar amb algunes conclusions. Tanmateix, l’autor de l’article falla estrepitosament en el diagnòstic i, sobre tot, en aconsellar aquests frustrats usuaris. Identifica dos culpables d’aquesta situació: primer, l’arquitectura oberta d’Internet i, segon, errors en el disseny del windows. Fins i tot no s’està d’esmentar que el mateix Bill Gates ha estat víctima de spyware. Però ignora olímpicament que els ordinadors amb programari lliure, tot i estar exposats a l’arquitectura oberta d’Internet, no tenen aquests problemes, la majoria dels quals són només culpa del windows. Dit altrament, el problema no és la xarxa, els virus o els programes d’espionatge, sinó el windows. Tots els usuaris que descriu l’article deixarien immediatament de sentir-se frustrats si l’abandonassin i fessin servir programari lliure en els seus ordinadors. Fins i tot, podrien reduir considerablement els problemes relacionats amb el correu spam. Només ho han de provar i ho veuran clar. Per altra banda, no puc entendre com algú pot haver pagat, com s’assegura a l’article, devers 3000 dòlars per fer-se llevar spyware del seu ordinador: Això sí que és costar més el pa que el peix.
La imatge està agafada d’aquí.
La nit de l’oracle és el títol de la darrera novel·la de Paul Auster que he llegit (avui l’he acabada). M’agrada com escriu i, des que vaig gaudir de Vaig creure que el meu pare era Déu, procur no deixar passar cap llibre seu sense llegir. M’ha impressionat la següent reflexió que, a La nit de l’oracle, Auster posa en boca d’un dels seus personatges. Va així:
Em va passar no fa gaires dies. vaig anar a entregar uns papers a una conselleria del govern autònom i em varem pegar un cop de “llei de registre” que em va deixar bocabadat. La cosa era que havia aconseguit el formulari que havia de presentar a Internet (un gran avanç!) i com que me’n volia quedar una còpia segellada, per comptes d’escanejar el full emplenat i tornar-lo a imprimir, vaig optar per una solució més eficaç com era tornar a emplenar -amb les mateixes dades- un altre full. 
És només una de les històries que explica en 
La 