Single post

Ni Harvard (dBalears, 29/04/2012)

logo d'Open Access
Una de les paradoxes més espectaculars del món acadèmic rau en el sistema de publicació de la recerca, imprescindible per a poder progressar i mantenir-se com a professor universitari o com investigador. El fet és que la publicació es fa essencialment en revistes especialitzades, publicades per editorials suposadament independents, que es nodreixen dels treballs que els envien els acadèmics. La paradoxa estaria en el fet que el negoci de les editorials està basat en recerques que sovint estan subvencionats en tot o en part amb diners públics. Les editorials no retribueixen els autors per les seves obres, i tampoc els revisors de les mateixes, que acostumen a ser altres investigadors, però les universitats i centres de recerca sí que han de pagar -a preu de canari jove- les subscripcions, tant se val si són per les edicions de paper o per les digitals. I la cosa arriba a l’esperpent si hom té en compte que, per afegitó, la qualitat de la recerca s’avalua a través d’indicadors que varen néixer per fer rànquings d’aquests revistes.

És clar que, en el segle passat i anteriors, la feina que feien les revistes era indispensable, atès que era ben bé la única forma que hi havia per a publicar -és a dir, validar i compartir- els resultats de la recerca. Les universitats i centres de recerca feien mans i mànigues per tal de tenir a les prestatgeries de les seves biblioteques el major nombre possible de les millors revistes, ja que eren una eina indispensable per als seus investigadors. Una demanda que ha afavorit la concentració d’editorials especialitzades, la qual cosa ha duit a unes pràctiques ben bé monopolístiques, com la que indica una pujada, en els últims sis anys, de prop del 150 per cent en els preus de les subscripcions, algunes de les quals poden arribar als quaranta mil dòlars anuals. I és clar, la situació actual no és la millor com per anar assumint pujades de cap casta, i menys per un servei que Internet ha convertit en anacrònic. Fins i tot la Universitat de Harvard, través d’un consell assessor en la matèria, han fet saber que aquesta despesa no és sostenible. I el que és millor, no sembla que ho faci per aconseguir descomptes, ja que recomana canviar de la publicació en revistes tradicionals a publicar en obert a través d’Internet, una metodologia que té totes les garanties de qualitat del sistema tradicional i, a més, és molt més immediata. Són bones notícies, perquè si ni Harvard ho pot pagar, ja es poden imaginar com estan les altres. Sort d’Internet i de la publicació en obert.

Llorenç Valverde

theme by teslathemes