Ella sap que jo sé que ella ho sap

segell dedicat a Rowland Hill
Rowland Hill, un mestre i innovador anglès, va ser responsable de la reforma del sistema de correu britànic, iniciada devers el 1834. Aquesta reforma va significar la introducció de novetats com fer pagar les despeses de la carta al remitent i no al destinatari, com havia estat fins aleshores i, també, que el cost de l’enviament fos en funció del pes i no de la distància. Hi ha una història, possiblement una llegenda urbana, segons la qual Hill es trobava en una posada escocesa quan el carter va dur una carta. La madona de la posada va mirar acuradament el sobre i li va tornar al carter tot dient-li que no podia pagar-ne el cost. En un rampell de generositat, Hill va donar els diners al carter i la carta va quedar sobre la taula, sense que la madona li tornàs a fer cas. Passades unes hores i davant la curiositat de Hill, la madona li va dir que havia pogut esbrinar la informació que contenia la carta només llegint el sobre. I és que tenia família que vivia molt enfora i de tant en tant, per saber notícies s’enviaven aquestes cartes, a les quals no hi havia altra cosa escrita que l’adreça de destinatari, això sí -explicà la madona- amb cada línia escrita per una mà diferent, d’aquesta manera, si a l’adreça apareixien totes les cal·ligrafies dels membres de la família, sabien que estaven bé i, el que era millor, tot això de franc. Dit altrament, eren l’equivalent a les trucades perdudes dels nostres dies, la qual cosa indica que per molt que canviïn les tecnologies, nosaltres no canviem gaire.

Fet i fet, avui no cal ni fer perdudes per tenir notícies d’una altra persona d’una forma, diguem-ne, menys intrusiva, com pot ser, per exemple, cercar a Google el nom de la persona, sempre i quan aquesta hi surti, però, qui no surt al Google avui en dia? I qui diu Google, pot dir Facebook o qualsevol altre xarxa social i, més en general, Internet. Cal tenir en compte que, si un hom vol ser discret, és a dir, si la persona que indaga no vol que la indagada se n’adoni, aquesta pràctica no és gaire recomanable perquè la xarxa, ella mateixa, és terriblement indiscreta, tant que, com en el cas de la madona de la història, això de buscar pot arribar a servir per intercanviar missatges -possiblement subliminars- entre les dues persones, la cercada i la cercadora. Dit altrament i, per simplificar, es vindria a tractar d’una espècie de joc del tipus “ella sap que jo sé que ella ho sap” i, per ventura, així provocar alguna reacció. Òbviament, hi ha maneres més simples, però és que les situacions i les persones poden arribar a ser complicades. Molt complicades.