Single post

Solucions i problemes (dBalears, 27/07/08)

un carrer de NY amb molts de cotxes
Atribueixen a Sir John Daniel, antic rector de la Open University del Regne Unit, haver dit en un dels seus discursos oficials una cosa com ara “Ara que ja sabem que les tecnologies de la informació són la solució, per ventura sigui arribada l’hora d’esbrinar quin era el problema.” Més enllà de la “boutade”, aquesta afirmació posa de manifest una situació que és força freqüent en el món tecnològic: tot sovint apareixen invents i coses noves que busquen desesperadament una aplicació que les converteixi en útils, és a dir, són solucions a la recerca d’un problema. Tot això sense oblidar que, en el món de la política, també és habitual un joc de paraules que també involucra solucions i problemes, ja que els polítics de l’oposició sempre acostumen a tenir problemes per a qualsevol solució que vingui del govern i a l’inrevés, és clar. Així que ja es podem imaginar l’embull que es pot arribar a fer quan una solució tècnica, d’aquestes que encara no té un problema, involucra també polítics que el cerquin i així successivament. Aquest podria ser ben bé el cas d’una solució tècnica que fa estona que va cercant problemes i que deriva d’un projecte desenvolupat a Califòrnia amb el nom de pols intel·ligent i que té com a punt de partida uns sensors capaces de comunicar-se entre ells emprant tecnologia sense fils, que consumeixen molt poca energia i que poden servir, segons els seus desenvolupadors, per ajudar a controlar una gran varietat de sistemes. Fet i fet, deuen el seu nom a una de les primeres aplicacions que guiava el seu desenvolupament, ja que es tractava d’encastar-los en els materials emprats per fer edificis, de tal manera que poguessin anar proporcionant dades útils sobre l’estat de la construcció (de l’edifici en concret, no del sector). Per comunicar-se feien servir la metodologia de les xarxes embullades (mesh), un sistema de xarxes destinades a fer possible la comunicació entre aparells que van canviant d’ubicació, de nombre i que s’autoorganitza, una metodologia que també és present en el disseny dels ordinadors del projecte OLPC, els ordinadors de cent dòlars destinats als nens de les escoles del tercer món.

Tot indica que als responsables del projecte de la pols intel·ligent la cosa no els va gaire malament, atès que han creat una empresa per explotar-ne els resultats i ara han anunciat que tenen un client important: l’ajuntament de San Francisco que sembla que els ha comprat la idea d’emprar aquests sensors per ajudar els conductors a trobar aparcament a les zones més congestionades de la ciutat. El projecte preveu sembrar els carrers d’aquestes zones amb devers 6000 d’aquests sensors connectats en xarxa i per grups, i també amb els serveis d’Internet de mapes de carrers i d’altres serveis per mòbil, de tal manera que els conductors poden tenir, en viu i en directe, informació bastant acurada sobre la disponibilitat de places d’aparcament a un determinat indret. Vaja, una cosa com ara els llumets verds i vermells dels nous aparcaments, però a l’engròs: pels carrers i consultable per Internet o a través del mòbil. Diuen els responsables que aquest sistema pot ajudar a reduir el consum de combustible i la contaminació, tot reduint el nombre -absurdament elevat- d’hores que passem donant voltes buscant un lloc per aparcar. Tanmateix, i d’aquí la cita de l’inici, no han mancat veus discrepants sobre la utilitat del sistema, especialment d’un dels possibles competidors, que aplica el principi simple que quan un producte baixa de preu, n’augmenta la demanda, per assegurar que el sistema no funcionarà ja que provocarà que hi vagin més conductors confiats amb l’ajut que els proporcionarà el sistema. Per contra diuen que la solució més efectiva per reduir els problemes de congestió de trànsit a les grans ciutats, venen de la mà de les estratègies dirigides a augmentar el transport públic i penalitzar l’ús dels vehicles privats, com fan a Londres.

Però no cal anar a San Francisco per trobar-se polèmiques sobre el transport: no acabava de llegir això quan m’ha arribat un correu d’una plataforma de Llevant, tot demanant-me ajuda per fer uns comptes ben interessants sobre sobre els costos que te la nova línia de tren de Manacor a Artà i els que tindria una xarxa de microbusos que transportassin els passatgers des dels diversos pobles del voltant de Manacor. D’entrada he de dir als meus comunicants que per a això ja hi ha experts en sistemes i xarxes de transport i que jo no ho som, tot i que si m’escau dir que la segona opció, la dels microbusos, tindria com a avantatges principals que no necessitaria de cap infraestructura, ja que les carreteres hi són, i que donaria servei a llocs on no arribarà mai el tren. En contra hi hauria la seva sostenibilitat i les xifres que manega el govern, respecte del nou ramal Manacor-Artà, i que asseguren que les tres quartes parts dels usuaris estan només interessats en arribar a Manacor i només un vint-i-cinc per cent la farien servir per anar a Palma. Solucions i problemes, així en aquest ordre. Potser la situació ideal vindria de la mà de les dues opcions, però sembla que només hi ha doblers per una i el govern segurament ha triat la que les estadístiques d’usuaris li diuen que és la que afavoreix més gent. És per això que fa estona que tinc avorrides les estadístiques.

theme by teslathemes