El diploma ho diu ben clar: he fet de “facilitador” d’un taller sobre eines lliures pel coneixement obert, aquí a la Universidad del Norte de Barranquilla, a la costa nord de Colòmbia. M’agrada l’etiqueta -més que director o professor- sobre tot perquè és coherent amb els continguts i objectius del taller. Arreu del món hi ha en marxa tot un seguit de moviments, en els quals hi participen ensenyants, institucions d’ensenyament i d’altres, que té per objectiu -dit a l’engròs- aprofitar les possibilitats que Internet ofereix al món educatiu. Una de les parts més visibles i actives d’aquests moviments va en la direcció de fer una mena de biblioteca global de recursos per a l’aprenentatge, construïda a partir de les aportacions de tots els membres d’aquestes comunitats. La cosa va començar -en la seva forma més cridanera- ara fa set anys amb la decisió del MIT de publicar de forma oberta els continguts de tots els seus cursos a Internet, per tal que qualsevol -professorat, alumnat, gent del carrer- els pogués emprar -tal com són o convenientment adaptats- en les seves tasques. La idea que guiava aquest projecte era que les tecnologies digitals han obert tantes possibilitats a l’hora de fer recursos per a l’aprenentatge, que cau fora de l’abast de qualsevol institució -per potent que aquesta sigui- aprofitar totes aquestes possibilitats i, per això mateix, la única solució que quedava era obrir els continguts. En definitiva es tracta d’adaptar la metodologia del programari lliure -que a la seva vegada està basada en la que la humanitat ha emprat per a la construcció del coneixement- al món de l’aprenentatge. D’això ha anat el taller de Barranquilla amb una especial incidència als canvis metodològics que l’existència d’aquesta biblioteca suposa, entre els que no hi juga un paper menor el fet que deixa ben palès el rol genuí del professorat, com a acompanyant de l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge. I és que, fet i fet, són els alumnes els que aprenen amb l’ajut -o no- dels professors.
Ha quedat poc temps per fer turisme, però n’ha quedat. Dimecres va tocar anar a sopar al restaurant “La Cueva”, seu principal de l’anomenat “Grupo de Barranquilla”, format per escriptors -en Garcia Márquez entre ells- artistes i afegitons. El restaurant és ben bé un museu on es guarda la memòria de les fetes d’aquest grup, amb relíquies com un bagul que conté el tresor més apreciat del Carib: gel, en un homenatge que va i ve a “Cien Años de Soledad”. Tot plegat dona la sensació que s’ho passaven molt bé i que no deixaven la seva creativitat només per a la seva obra, també en feien forma de vida. Divendres, desprès de l’entrega de diplomes, els meus amfitrions em suggereixen d’anar a fer un recorregut amb el tren ecoturístic que recorre l’escullera que tenia per objectiu canalitzar la desembocadura del riu Magdalena. Les vies d’aquest “tren” varen ser posades al mateix temps que avançava la construcció de l’escullera per transportar les pedres i els altres materials necessaris. Desprès de una trentena d’anys abandonades, fa poc que algú va tenir la idea de fer-les servir amb finalitats turístiques. Quan arribem a “l’estació” descobrim que cada comboi és simplement un carro amb un motor poper i sense suspensions, amb unes bancalades on seuen els turistes, en grups de deu. A mesura que avancem em deman si el viatge s’ho pagarà, atès el castic que suposa per a la ronyonada el sotragueig del tren, el qual descarrila dues o tres vegades, sense que el maquinista s’immuti: ens fa baixar i, a força de braços, el torna a posar a lloc. Però de mica en mica hom se n’oblida del ronyons quan comença a veure, a banda a banda, “casetes” fetes de restes tretes per la mar i el riu que serveixen d’habitacle als pescadors de la zona. Una imatge que em resulta familiar gràcies a algunes fotografies de la infantesa de la mare, del lloc on passaven l’estiu, al seu Mazarrón nadiu. No hi ha llum, no hi ha aigua i el seu únic contacte amb el món és a través del tren i, eventualment, de motos que poden anar per la via, ja que no hi ha altre camí. Veiem miloques sobre la platja i, com que no entenem que algú s’hi pugui dedicar amb la calor que fa -devers quaranta graus- ho preguntem i els pescadors ens expliquen que les emprem per saber si podem pescar o no, d’acord amb la direcció del vent i de les corrents que mesuren amb les seves miloques. Un dels pescadors ens mostra les seves captures del dia, poc abans d’enviar-les als restaurants que hi ha prop de l’estació amb un dels motoristes de per allà. De tant en tant, en el camí de tornada, el tren s’ha de parar perquè en ve un en direcció contraria, en aquest moment hem de baixar i veure com el maquinista amb l’ajut d’altra gent, treu el tren de la via per deixar passar l’altre.
Demà, avui diumenge, em toca començar a tornar. La veritat, és que quan venia de cap aquí, no tenia gaires expectatives sobre el que veuria, atès que aquests darrers temps he vingut moltes vegades per la zona del Carib i arreu m’he quedat amb la desagradable impressió que aquí hi ha dos móns amb una divisòria impossible de botar. Tota aquesta setmana, anant només de l’hotel a la universitat i a l’inrevés, no havia tingut la possibilitat de veure la part pobre, tot i que estava convençut que hi havia de ser. Aquesta excursió a Bocas de Ceniza, nom de l’indret, m’ha confirmat el que ja sospitava. I nosaltres anem parlant d’Internet i l’accés global a coneixement, com una forma d’assolir el benestar. I és que , com li va dir el torero al filòsof, hi ha d’haver gent per a tot.