Un bany de poble (DdB, 12/03/08)


La convidada va venir així, sense més ni pus, de cop resposta, el meu interlocutor -el ingeniero Tavarez- m’ho havia amollat cap al final de la telefonada protocol·lària que li havia fet per dir-li que ja havia arribat a Santo Domingo per a la reunió que ell havia convocat per aquell dijous i divendres. Havia arribat dos dies abans i, en principi, tenia el dimecres lliure. Hi havia un acte a San José de Ocoa, capital de la província del mateix nom, situada cap al sud de l’illa en una zona muntanyenca. Només són dues hores de cotxe per anar i així podràs veure una part que no està ni a les guies turístiques ni als circuits habituals, m’havia dit. I, a més, així parlem. En el context protocol·lari de la trucada resultava molt difícil declinar la invitació. A l’hora acordada, puntualment -en un sentit més aviat dominicà- m’havia recollit al meu hotel i havíem partit cap a aquest indret. No gaire a comentar respecte del caos -aparentment ordenat- del trànsit a Santo Domingo ciutat llevat, per ventura, del fet que per conduir per aquí és més important el claxon del cotxe que el mateix volant.

Pel camí, i a mesura que ens acostem a la nostra destinació, encara queden visibles -molt visibles- algunes de les senyes que va deixar l’huracà Noel quan va passar per aquí el passat mes de novembre. Les comunicacions amb la resta del món ja fa estona que varen quedar restaurades, desprès que durant prop d’una setmana estiguessin completament tallades. Arribem a la ciutat -uns vint mil habitants- i com bé em fa notar l’ingeniero, encara conserva ben visible l’estructura colonial: una plaça al bell mig del poble a l’entorn de la qual hi ha les principals institucions: ajuntament i església. Hem de preguntar a un agent municipal -oficial, ha estat el tractament que ha fet servir l’ingeniero- on és el lloc que hi ha l’acte que ens ha dut aquí. Es tracta d’un centre cívic, d’arquitectura molt simple i amb un sostre vist de teulades de zinc. Com no podia ser altrament la música sona a un nivell eixordador, la qual cosa fa molt difícil les presentacions de rigor. Em quedo, però, parlant -cridant, més aviat- amb l’animadora del centre. M’explica que per només deu ordinadors té més de cinc-cents usuaris, crec entendre que diaris. El centre forma part d’una iniciativa del president de Santo Domingo -el qual té com a eslògan electoral per a la reelecció la frase «es p’alante que vamos»- decidit a impulsar l’alfabetització digital de Santo Domingo. L’acte esdevé una petita mostra de les coses -essencialment presentacions multimèdia certament agraciades, tot i que simples- que han aconseguit fer en aquest indret amb l’ajut indispensable d’un grup de voluntaris autòctons. L’ingeniero, preocupat per la impressió que em pugui produir tot plegat m’adverteix una i una altra vegada que es tracta d’un bany de poble. M’han fet seure a la taula presidencial, encapçalada pel governador de la província, flanquejat pel cap de la policia i el mateix ingeniero, el qual té un paper de convidat d’honor a l’acte, en tant que director de l’ITLA -Instituto Tecnològico de las Américas- centre d’excel·lència creat a instàncies del president per tal de dirigir la formació en tecnologies de la informació a Santo Domingo. Amb orgull m’explica l’animadora del centre que ara mateix tenen més de quinze alumnes de la província becats a l’ITLA i que en volen tenir més. L’acte comença i acaba amb l’himne nacional i després -per completar el bany de poble, segons que insisteix l’ingeniero- anem a dinar a un «restaurant» crioll, on compartim taula amb el governador, i que ens explica coses de la zona. Com per exemple, que hi ha una varietat de café -la d’Ocoa- que té fama i és un referent internacional. Ens explica altres coses de l’agricultura, principal activitat del lloc, i la seva, atès que és enginyer agrònom. Hem de passar -per prendre un café d’Ocoa- per la casa del governador i, també, per què ens facin infinites fotografies.

Després, agafem el cotxe i tornem a la capital. L’ingeniero em pregunta les meves impressions. Crec endevinar una certa recança en la seva pregunta, com si estigués preocupat per la modèstia de tot plegat. Intent emprar un to convincent quan li dic que m’he quedat impressionat per l’empenta de tots, dels responsables del centre i, també, dels joves que li donen vida. Li explico que ja m’agradaria veure la mateixa empenta per aquí. Tot plegat, em sembla que s’ho pren com una resposta políticament correcta. Per sortir del pas, li explico que molt possiblement aquest «bany de poble» em donaria peu per fer un article. Al manco aquesta part, l’he complerta.