Ja fa dies que en Joan Genís em va fer arribar la transcripció d’un diàleg que surt al llibre «El misteri del Pale Horse», d’Agatha Christie. Em deia en Joan Genís que resulta sorprenent el contingut d’aquest fragment, especialment si hom té en compta que Agatha Christie ho va publicar, per primera vegada, el 1960. He decidit xapar-lo en dos trosos, el segon dels quals és aquest:
-Em temo, sap?, que vostè està parlant amb un home la cara del qual està fixada en la direcció oposada… cap al passat… no pas cap al futur.
En Venables tornà a encongir les espatlles.
-El futur? Qui pot preveure-ho, això? Jo parlo d’avui, d’ara, del moment immediat! No tinc en compte res més. Les noves tecnologies estan aquí per fer-les servir. Ja tenim màquines que ens poden substituir per respondre a preguntes en segons… comparat amb les hores o els dies de treball humà.
-Ordinadors? Cervells electrònics?
-Coses així.
-Eventualment, les màquines prendran el lloc als homes?
-Dels homes, sí. Dels homes que només són unitats de mà d’obra… sí. Però de l’Home, no. Hi ha d’haver l’Home que Controli, l’Home que Pensi, l’Home que Elabori les preguntes que s’han de fer a les màquines.
Tenia aquest suggeriment d’en Joan Genís guardat tot esperant el moment escaient per fer-lo servir per a un apunt, com ell volia. I l’he recordat quan he vist aquest comentari, escrit fa alguns mesos per Dídac López en un apunt sobre la d’enguany al seu bloc:
Per Valverde “la Societat del Coneixement és el nou sistema d’organització social i econòmica que aprofita les possibilitats que ofereixen les tecnologies digitals per a millorar la productivitat i la qualitat de vida de la ciutadania”. Que traduït vol dir aplicació de noves eines per augmentar la productivitat laboral (producte/treballador·hora), i adaptació d’aquestes mateixes eines al consum de masses.
El text entre cometes ve de la presentació del curs “Societat del Coneixement i País” que formava part del programa de la UCE del passat mes d’agost. No puc negar que la interpretació que fa en Dídac de la frase m’ha sobtat, tot i que, possiblement, no sigui del tot descabellada, encara que si pega per esbiaixada. Tanmateix, i aquí és on ve l’oportunitat del suggeriment d’en Joan Genís, m’ha semblat que aquesta interpretació mereixia, com a contrapunt, el segon dels diàlegs del llibre d’Agatha Christie, de fet és el primer, encara que els dos van encadenats:
-Tot depèn, sap?, del partit que un vulgui treure a la vida. De si els desigs d’un són prou forts; això és el que importa. És per això que molta gent fa diners sens saber el que en volen fer! Com a resultat d’això, s’emboliquen en el que un podria anomenar la màquina de fer diners. Són uns esclaus. Han d’anar a les seves oficines d’hora i sortir-ne tard; mai no es paren a descansar. I què en treuen? Cotxes més grans, cases més grans, amants o mullers més costoses… I, deixi’m-ho dir, maldecaps també més grans!
S’inclinà endavant.
-Només l’obtenció de diners. Això és, en realitat, tota la vida i tota la fi de la majoria d’homes rics. Reinvertint-ho en empreses més grans, fer més diners encara. Però, per què? Es paren mai a preguntar-se ells mateixos per què? No ho saben pas.
-I vostè? – li vaig preguntar.
-Jo… – l’home féu un somriure-. Jo sabia el que volia. Un temps lliure infinit durant el qual contemplar les coses boniques d’aquest món, les naturals i les artificials. I com que anar a veure-les en els seus entorns naturals m’ha estat denegat els últims anys, me les he portades de tot el món només per a mi.
Queda dit.