Auster i l’obediència dels pobles

Portada de La Nit de l'OracleLa nit de l’oracle és el títol de la darrera novel·la de Paul Auster que he llegit (avui l’he acabada). M’agrada com escriu i, des que vaig gaudir de Vaig creure que el meu pare era Déu, procur no deixar passar cap llibre seu sense llegir. M’ha impressionat la següent reflexió que, a La nit de l’oracle, Auster posa en boca d’un dels seus personatges. Va així:

La idea és que els governs sempre necessiten enemics, fins i tot quan no estan en guerra. Si no tens un enemic real, te n’inventes un i fas córrer la veu. Això espanta la població, i quan la gent està espantada tendeix a obeir.

Més que una reflexió, sembla que és tracta d’una crònica real com ella sola o, millor, d’una màxima de Maquiavel. La primera edició americana d’aquesta novel·la data del 2003.